Ediciones Destino, 2006. 192 páginas.
Imaginando Canterbury
Encontré este libro en la sección de novedades de la biblioteca. No conocía ni al libro ni al autor, pero leí el argumento en la contraportada y me entró tal gusanillo que me lo tuve que llevar.
Chaucer y su ayudante Corbino reciben una carta cifrada de un antiguo adversario y ahora amigo, Eleazar de la Cavallería. En la carta se relatan los terribles asaltos a las juderías de Mallorca y Barcelona.
Me ha costado mucho leer este libro porque está escrito en un catalán bastante rebuscado y mi competencia lingüística deja bastante que desear. Ha sido un monte difícil de escalar, pero lo he conseguido. ¿Cómo está el libro? Bien escrito, bien armado, interesante y poco más. Me explico. Hay libros malos, regulares, buenos y excelentes. Y luego hay libros que no están mal pero no te encienden la llamita. Como éste.
La falta de un argumento consistente y la inclusión de un cuento sobre una rata que se transforma en un humano algo pesadillo pueden ser las causas. En cualquier caso no ha sido una lectura desaprovechada y me he quitado la espina de conocer la historia.
Escuchando: Los maestros cantores de Nuremberg. Wagner.
Extracto:
Queia la nit entre recordances i memòries. El sol rasant començava ja a daurar les aigües quietes del Tàmesi, a retallar els perfils més eixerits de la llunyana capital: l’enlairada agulla de la catedral de Sant Pau, el campanar de Santa Maria de l’Arc, Sant Gregori el Gran, les torres de mil esglésies i capelles…les boiroses randes de pedra de l’abadia deWest-minster,les moles dels palaus, els oms frondosos vora el torrent de la Flota, l’ombrívol passeig del Strand, la Creu de Charing… De la nostra casa de Greenwich estant, podíem endevinar tota aquesta meravella. Cantava ja una òliba entre els fullatges, acomiadant el dia.
A mesura que s’allunyava la claror, el rostre de mossèn Godofred Chaucer anava omplint-se també de foscúria. Trigà molt a tornar a dirigir-me la paraula. Les alegres pu-tes de Southwark, que ell havia acaronat segurament amb la pensa, feia temps que se li havien acomiadat. Pensaments tèrbols i melangies ocupaven el seu lloc.
—Vella, vella Anglaterra que ha marxat! —sospirà a la fi, pensant, probablement, en aquells dies que ell havia conegut tan bé i en els quals els arquers plebeus d’Anglaterra batien, a Crecy i a Poitiers i braç a braç amb els nobles, la parençosa cavalleria aristocràtica francesa i retornaven als seus obradors i masos carregats amb el botí i el producte del rescat dels presoners que havien fet, en aquells dies de bonança per tots compartida—. Raó no mancava a Lang-land en enyorar un món on cadascú vetlés pels seus congèneres armat de caritat cristiana i temor de Déu —proferí de sobte amb veu opaca. També mossèn Joan Gower es plany amargament, amb rima molt més bona que no la de Langland, de les perversions que recorren Anglaterra com rossins del caos—. Què ens han ofert els nous temps? Senyors cruels i àvids, prínceps criminals, parlaments mesquins i malignes, avarícia, ira i enveja, prebendes i diners mal guanyats.
«Què se n’ha fet, del bon rei Eduard III, que en la pau de Déu siga i que, en arribar a la vellesa, perdé tota majestat a mans de la seua àvida amistançada? Què se n’ha fet, del bell, el valent, el cobejat, el gentil infant Eduard, príncep de Gal•les, consumit i mort per la disenteria que va contraure combatent pel rei Pere de Castella a Nàjera? Què es féu de tant galant? Què fou de tanta invenció?», em vaig dir com fent-li eco, puix, si bé no m’atreví a interrompre les seues cavil•lacions, m’ufanava d’adonar-me de com era jo també capaç d’emprar un to que els antics anomenaven elegíac, segons m’havia explicat el meu amo. «Força em tem, però, que qualsevol temps passat no haja estat millor que el nostre. Simplement ens agafa amb més alè, menys xacrosos, oi, mossèn Godofred?», hauria volgut dir-li a plena veu.
—Les grans dames de la cort han anat finant l’una darrere l’altra: la bona reina Felipa; la bella Joana de Kent, estimada esposa del príncep Eduard; Na Blanca de Lancaster, primera muller que fou d’En Joan de Gant i a qui vaig dedicar jo el Llibre de la duquessa…—continuà sospirant el meu amo—. Llàstima que la pesta no se’ns endugués a tots! La gran pestilència del quarantà-vuit; més pesta, l’any seixanta-u; més, el seixanta-vuit i el seixanta-nou; i, no fa encara un parell d’anys,la del noranta. I nosaltres ací… i caldejant.
No hay comentarios