Quaderns Crema, 2006. 149 páginas.
La procesión va por dentro
Mis intenciones de seguir leyendo a Sergi Pàmies fueron frustradas al descubrir que de los más de cinco volúmenes que estaban disponibles el otro día no quedaba ninguno. Pero en la sección de novedades encontré este libro y me lo llevé decidido a no cambiar de editorial.
Siete cuentos breves con los siguientes títulos:
Llosques de Dunhill
Herència
L’Avenir avui
La vacant
Inviable
Gàbies
D’un dia a l’altre
Que me han sorprendido agradablemente. Una vez superada la barrera del idioma, ya que están escritos en mallorquín más que en catalán y a un castellanoparlante como yo todavía me cuesta, es fácil entrar en la visión del mundo que nos propone el autor. No son cosmopolitas los protagonistas de estos cuentos, que transcurren en pequeñas poblaciones y sus pasiones, por domésticas, resultan ser más universales.
Llosques de Dunhill es la historia de un fracaso compartido, de la imposibilidad de recuperar la infancia no importa a que precio. El protagonista de Herència acepta la gratitud de la dueña del supermercado, su herencia particular, como todo el pueblo acepta la herencia de odio y venganza que acabará matando a Martí. Dedicar cada día a un sentido, realizar extraños ritos para poder convivir en pareja o que el mundo cambié con sólo cambiar el punto de vista son los ejes del resto de relatos.
En contra de la contraportada que afirma que los personajes de este libro refusan su condición de víctima, yo diría que en cualquier vida aparece la fatalidad, que en cualquier momento todos podemos ser víctimas. La existencia puede ser seca y sin concesiones como el estilo de Mas Busquets, pero siempre se puede aspirar a un momento de felicidad. A domar un pequeño pedazo de destino.
Escuchando: Traci Lords. The Killer Barbies.
Otra reseña y una entrevista (en pdf).
Extracto:[-]
I era talment, no n’havia de fer res, perquè malgrat les aparences no era a mi a qui ho donava, sinó a mon pare. Un dia que no hi havia gaires clients m’ho va explicar, allí mateix, davant la caixa del súper. Era a principis dels cinquanta. Ja no hi havia fam, al poble, però molta gent ho passava magre. Mon pare, que s’acabava de casar, feia d’amitger a l’hort de Son Carrió. El pare de madò Maria n’era el jornaler més antic, el de més confiança. Mon pare sempre li deia que s’endugués tota la fruita i la verdura que necessitàs, sense demanar-l’hi. Sabia que, al contrari d’altres, no abusaria de la seva confiança. Madò Maria havia heretat l’agraïment de son pare, i ara restituïa al meu a través de mi part de la verdura i la fruita amb què ell els havia ajudat a trampejar aquells anys.
Aquesta era una part del misteri. A madò Maria li costava veure’m com un individu autònom. Per a ella, no tenia una entitat pròpia o distinta de la que em donava el fet de ser fill dels meus pares. Els coneixia, eren de la seva edat, i també coneixia els pares de mumare, els anteriors amitgers de Son Carrió, i sabia que la continuació d’una història no desdiu del que la precedeix. El meu retorn al poble li havia despertat la curiositat, volia saber com continuava. Jo procurava no defraudar-la i la tractava amb la mateixa consideració amb què m’imaginava que mon pare havia tractat el seu cinquanta anys enrere. Per dins em bullien tot d’altres coses, però per entregar-m’hi, gaudir-les, habitar-les o ser-ne habitat, em calia mantenir les formes i no aparentar anar contracorrent dels muntatges o històries que els vells del poble s’empescaven a propòsit d’un descendent dels amitgers de Son Carrió.
Per això mateix la cunyada del tio Rafel, en topar-hi al revolt del súper, m’havia estudiat amb tanta atenció. No és que m’hagués confós amb un altre, o que li costàs reconèixer-me. La seva mirada era comparativa. Segur que en mi hi veia trets de mon pare, i també de l’oncle, l’home de la seva germana. En sabia molt més que jo, d’ells, i també dels seus pares, els meus padrins. Sabia coses que jo no sabria mai, però que em determinaven sense remissió. I no deia res, no em contava res, només m’observava, procurant no incomodar-me, no fer-me sentir que, aquí on la veia, aquella desconeguda en sabia un niu, de la meva circumstància. Segur que en parlava amb gent de la seva edat, com madò Maria, intercanviava informació, complicitats generacionals, traçava un fil conductor, veia en mi els vells de la família, i fins i tot algun mort, i potser sobre aquesta base s’imaginava la meva trajectòria, i em seguia a distància al llarg dels anys (no calia que em veiés, bastava que en sentís parlar) per confirmar l’encert de la predicció.
La curiositat dels vells del poble és narrativa, segueixen el curs de diverses filiacions (la seva i la dels més pròxims). Volen saber com continuen i acaben, si acaben abans que ells, les històries dels que tenen a prop.
No hay comentarios