Blackie Books, 2014. 166 páginas.
Tit. Or. Un été avec Montaigne. Trad. Jordi Martín LLoret.

Compagnon acepta el encargo de hacer una sección radiofónica durante un verano para hablar acerca de Montaigne a los oyentes. La cosa va tan inesperadamente bien que se publica el libro, se vende bien y hasta lo leemos por aquí.

Ya hemos hablado aquí de Montaigne: Los ensayos, un libro inabarcable y sabroso. Lo que hace el autor es poner el cebo para que vayamos al origen sin miedo y sin complejos. Como dice en una de la noches, tenemos que ir a las fuentes.

En mi caso el libro me ha servido para recordar algunos pasajes, pero no creo que los que ya hemos leído los ensayos le saquemos mucho provecho. Pero para todos aquellos que no se deciden a enfrentarse al tocho del original les animará a hacerlo.

Recomendable.

El cap ben organitzat
En qualsevol debat sobre l’escola, no es tarda gaire a convocar Rabelais i Montaigne: Rabelais perquè volia, segons la carta de Pantagruel al seu fill Gargantua, que aquest es convertís en un «pou de ciència»; i Montaigne perquè preferia un home amb «el cap ben organitzat» més que no pas «ben ple». Aquests són, resumits i contraposats, els dos objectius de tota pedagogia: d’una banda, coneixements; i de l’altra, competències, fent servir l’argot actual. En el llibre primer dels Assaigs, en els capítols «Sobre els pedants» i «Sobre l’educació dels fills», Montaigne ja protestava contra l’atapeïment escolar:
«La cura i la despesa dels nostres pares no apunten a cap altre fi que no sigui omplir-nos el cap de ciència; del seny i de la virtut ben poc se’n parla. Crideu pel carrer referint-vos a un vianant: «Oh, quin home més savi!» I referint-vos a un altre: «Oh, quin home més bo!» La gent no deixarà de mirar amb respecte el primer. I encara faltaria un tercer vianant que cridés: «Ah, els caps feixucs!» I preguntem si sap grec o llatí, si escriu en vers o en prosa. Però la informació principal, que és si ha
esdevingut millor o més instruït, queda en un segon pla.»
(I, H) ‘
Montaigne qüestiona l’ensenyament de la seva època. El Renaixement pretén haver trencat amb la foscor de l’edat mitjana per recuperar les lletres antigues, però es continua privilegiant la quantitat de la instrucció en detriment de la qualitat de l’assimilació de sabers. A la ciència per la ciència, Montaigne hi contraposa la saviesa. Denuncia la perversitat d’una educació enciclopèdica per a la qual els coneixements es converteixen en un objectiu en si mateix, mentre que el saber no importa tant com allò que es fa, el saber fer i el saber viure. Es respecta els homes erudits en comptes d’admirar els homes savis. I aquí Montaigne rebla el clau:
«Caldria esbrinar qui és millor savi, no qui és més savi. Només treballem per omplir la memòria, i deixem el seny i la consciència buits. Així com els ocells a vegades van a buscar gra i el porten al bec sense tastar-lo per péixer els seus petits, els nostres pedants van pillant la ciència dels llibres i només se la posen als llavis per vessar-la i deixar que el vent l’escampi.»
Més endavant tornaré al tema de la desconfiança de Montaigne envers la memòria. Sovint s’excusa perquè diu que ell no en té, però en el fons això ja li agrada, perquè la memòria no té cap avantatge quan serveix per estalviar en seny. Compara la lectura, qualsevol instrucció, amb la digestió. Les lliçons, com els aliments, no es poden degustar només amb els llavis, ni s’han d’empassar crues, sinó que han de ser mastegades lentament, rumiades dins l’estómac per tal d’alimentar la ment i el cos amb la seva substància. Si no es fa així, les regurgitem com un aliment
estrany. L’educació, segons Montaigne, aspira a l’apropiació dels sabers: el nen se’ls ha de fer seus, transformar-los en el seu judici.
El debat sobre la missió de l’escola no es tanca aquí. Però, per resumir les posicions, no seria just contraposar tan fàcilment el liberalisme de Montaigne a l’enciclopedis-me de Rabelais. En primer lloc, si la carta de Pantagruel a Gargantua proposava un programa exhaustiu i excessiu, és perquè anava adreçada a un gegant. I en segon lloc, la carta prosseguia amb aquest consell que Montaigne no hauria pas desaprovat: «La ciència sense la consciència només pot comportar la ruïna de l’ànima.» La consciència, és a dir, l’honestedat, la moralitat, és l’objectiu final de qualsevol ensenyament. És el que queda quan ja s’ha digerit, quan ja s’ha oblidat gairebé tot.