La Bisbal d’Empordá, 2014. 206 páginas.

El protagonista aprovecha un trayecto nocturno de vuelta a casa en el que se pasea por las calles del Raval y el Gótico de Barcelona para perderse en sus recuerdos, hacer una crónica de su vida y, de rebote, la de la propia ciudad.

La frase de la contraportada la anuncia como ‘el penúltimo libro de Barcelona’ que es casi decir ‘otro libro más sobre Barcelona y por desgracia no será el último’. Con ese ánimos tan desganado si no viniera yo desde otro libro desde luego que no me lo llevo. Barcelona, por suerte, aparece poco.

Imagino que las anécdotas que cuenta aquí son autoficción, porque si no fuera así como en dicho en otras ocasiones que falta de imaginación. No voy a volver a dar la charla sobre forma y contenido, pero si ilustrarlo con un ejemplo. En una entrega de premios una mujer mayor ofrece al protagonista y un amigo continuar la fiesta en una casa cercana en lo que parece ser una invitación a una orgía. Declinan la oferta. Esto como anécdota para contar en un bar bien. En un libro espero que vayan a la orgía y monten una buena tangana.

El autor escribe bien, y el recorrido que hace me lo conozco de memoria porque vivo por la zona. Pero lo único que me ha gustado son las páginas finales donde habla de su familia. El resto, nada que no hayas oído de algún amigo o hayas vivido tú mismo.

Está bien.

Vaig passar de ser un ultralocalista furibund a ser un cosmopolita descregut. Em vaig tallar la cua, em vaig llevar les tres arracades i em vaig comprar roba urbana. Adéu xiruques. I abans i tot de llicenciar-nos, els antropòlegs vam ser cridats a menar el ramat. Teníem feina! A Barcelona treia el cap el multiculturalisme, aquell joc de mans, consistorial i socialista, escenificat al voltant de la misèria migratòria. Cap a finals dels noranta, a la capital se’ns va demanar un grau més d’olim-pisme: havíem d’entendre, havíem d’agermanar-nos amb les altres cultures, però només amb les seves gastronomies, balls regionals i credos inofensius. Sóc un científic social, pastat i enfornat a la Universitat de Barcelona.
Sóc antropòleg, i això vol dir que no excavo tombes ni desxifro jeroglífics. En canvi, cremo calories per entendre per què som com som. M’ocupo de què hi ha d’humans en els homínids. Per què tenim sogres? Per què encenem espelmes a les marededéus? Per què bordem a l’equip contrari i per què passem el diumenge al centre comercial? Què ho fa, que els begurencs ens collonem a rajaparlai Per què la majoria de dandis… perden oli? Com és que al Matarranya no són gaire polifacètics? Es veritat, que els adolescents no alcen una palla de terra? Per quins set sous hem de dir que sí, que els calçots són una delícia? D’on surt, que molts madurs de Pedralbes tinguin la pell de color de moble isabelí? Per què a les capelletes literàries es blasma un llibre que després des
dels púlpits, els blasmadors agents dobles diran que és prou bo? I més.
A diferència del Brasil o de França, al nostre país és una professió molt mal pagada, però vessa gent que s’hi dedica, si bé amb una espardenya i un cordill. Els antecedents: vaig empassar-me els cursos de doctorat, i fins vaig acaronar la idea de doctorar-me, però vaig baixar del tren en el darrer moment. Tenia la tesi a tocar dels dits, només em calia un darrer esforç, però el riu de la vida se m’enduia a meandres d’altra vegetació. Fumo, a veure si penso més senzill. Els antecedents dels antecedents: quan estudiava la carrera eren temps, com gairebé sempre, de querelles entre antics i moderns. A la meva facultat s’apagaven les darreres espelmes del tradicionalisme —els vells professors, nascuts durant o tot just després de la Guerra Civil, enderiats amb el folklore— i els ciris del marxisme tan sols cremaven a mig ble. Això de banda de les mòmies. De l’altra, el debat segons com era monopolitzat pels joves mestres post-moderns. Aquests no devien res a ningú, eren mig comunistes i mig il·luministes, amb una engruna anarquistoide de mal explicar. Més d’un tenia el cap ple de pardals, un estat perfecte per posar en quarantena qualsevol certesa anterior. Per culpa del postmodernisme, el llenguatge de les Ciències Socials va esdevenir el regne de la paraula èrtiga, el palau de les idees estirades pels cabells. Un mal dia tot esdevingué líquid.
Passo pel Forat de la vergonya, nom popular. Lloc brutís-sim i entristit. El postmodernisme era com aquells defectes de la parla, presents en algunes persones. Pronunciacions dolentes, originalitats que la fan única i, en molts casos, una parla irresistible. Els que vam afartar-nos-en, d’aquest corrent —un procedir sobretot semiòtic—, vam aprendre a marejar molt la perdiu. Vam enlluernar-nos amb l’art de la prestidigitació discursiva. Era la màgia del nou argot acadèmic.