Símbol, 2007. 740 páginas.
Trad. Miquel Cabal.

Vladímir Arséniev fue un explorador y cartógrafo ruso que además de sus artículos científicos escribió unos cuantos libros sobre sus andanzas. De ellos los más famosos fueron los dos que se agrupan aquí (Por la región del Ussuri y Dersú Uzalá) por la figura que da título al libro y del que se hizo una película.

Dersú era un cazador chino que vivía solo por el monte, dedicado a la caza. Al encontrarse con la expedición se unió a ella, salvando al autor en más de una ocasión de la muerte, aconsejándolo con su conocimiento de la taiga y sorprendiendo por sus dotes de observación. En el ejemplo que dejo al final se ve una muestra digna del mismísimo Sherlock Holmes. A partir de un rastro deduce que había dormido un trampero viejo que no se había decidido a cruzar el río. Explica el por qué de sus deducciones y cuando el autor le pregunta ¿Y cómo sabías que era viejo? Porque los jóvenes primero pisan con la punta y los viejos con el talón.

Dersú se hace simpático no sólo por sus conocimientos, también por su modo de ser bondadoso y sin malicia, animista, respetando a los animales y la naturaleza. Curiosamente en un pueblo al que les proporcionó caza un viejo dijo al autor de él que era buena persona, pero añadió, despreciativamente, que era un pagano y que no lo tenía en mucha estima.

Personalmente el libro se me ha hecho largo porque los detalles de la expedición son numerosos: afluentes de cada río, vegetación de los lugares, y demás información que sería muy útil en su momento pero que a mí me ha sobrado por completo. Otras veces, leyendo lo mal que lo pasaban bajo el frío y la nieve pensaba ‘Que bien y calentito estoy en casa’.

No ha dejado de recordarme, por contraposición, el Delirio Blanco, futuro de esas tierras cuando el progreso, que se incia amenazante al final del presente libro, ha arrasado con el modo de vida de los habitantes de esos parajes helados.

Recomendable.

Vam decidir creuar tots alhora. D’aquesta manera, si algú flaquejava, els altres podrien aguantar-lo. Txan Lin anava al davant, després Djan Bao, a mi em van fer anar al mig i Dersú tancava la fila. Els gossos nedaven al nostre costat, però el corrent els va apartar. Quan vam entrar a l’aigua, ja eren a l’altra riba i s’espolsaven.
Des dels primers passos vaig veure que, si no hagués dut una motxilla a l’esquena i un fort bastó a la mà, no hauria pogut lluitar contra el corrent. L’aigua corria tan de pressa que feia rodar el cap. Vaig trontollar i per poc no vaig caure, però Djan Bao m’aguantà amb mà forta. En aquell moment em va saltar la gorra d’un cop de bastó. No hi havia temps de preocupar-se’n. Al cap d’un instant, vaig recuperar la posició i vaig continuar avançant. De seguida vaig adonar-me que avançava amb més facilitat. Vam fer unes quantes passes més i vam arribar a un banc amb aigua baixa. Pel sospir que van deixar anar els meus companys de viatge, vaig entendre que realment acabàvem de passar un gran perill.
En arribar a la riba, vaig afanyar-me a canviar-me de roba, però Djan Bao em digué que no caminaríem més, que passaríem la nit en aquell lloc.
Just a la riba hi havia el rastre d’una foguera. Cendra, brases i un tió a mig cremar va ser tot el que vaig veure. Però Dersú hi veié més coses. Primer observà que el foc s’havia encès en aquell mateix lloc moltes vegades. És a dir, que en aquell punt hi havia un pas fix per traspassar el riu. Després digué que l’últim cop hi havia dormit un home i que en feia tres dies. Era un vell tramper xinès que no havia dormit en tota la nit, que l’endemà no s’havia
decidit a creuar el riu i se n’havia tornat enrere. Suposem que el fet que hi havia dormit un sol home podia deduir-se de les petjades d’una sola persona sobre la sorra. Que no havia dormit quedava clar per l’absència d’un jaç a prop del foc. Dersú havia deduït que era un tramper a partir d’un bastonet de fusta oscat que generalment s’empra per muntar trampes per a petits qua-drúpeds. Havia sabut que era xinès perquè hi havia unes botes abandonades i per la manera d’organitzar el campament. Tot això estava clar Però com havia sabut Dersú que es tractava d’un vell? Com que no hi trobava cap explicació, vaig demanar-li’n els
motius.
—Com teu vagis tant temps per la muntanya i no ho entenguis? —em preguntà, al seu torn.
Agafà les botes de terra. Eren velles, recosides i foradades. Només vaig entendre que el xinès les havia abandonades perquè ja no servien i se n’havia tornat enrere.
—Com no ho entenguis? —continuà Dersú, sorprès—. Jove primer trepitgi amb punta, vell sempre clavi taló.
Que fàcil que era! Realment, només calia fixar-se en la manera com caminaven un jove i un vell per adonar-se que el jove va lleuger, trepitjant gairebé només amb les puntes dels peus, mentre que el vell clava el peu sencer a terra, enfonsant-hi més el taló. Mentre Dersú i jo examinàvem el campament abandonat, Djan Bao i Txan Lin van encendre el foc i van muntar la tenda. Em vaig eixugar una mica i vaig descendir una mica pel riu, amb l’esperança de trobar la gorra. El corrent l’havia pogut deixar a prop de la riba. Vaig caminar fins que va ser fosc, però no vaig trobar-la. En lloc de gorra, vaig haver-me de lligar un mocador al cap. Amb aquest curiós capell vaig fer la resta de la ruta.