La Campana, 2002. 318 páginas.

Huyendo de su pasado el protagonista recala en una isla remota para encargarse de mediciones barométricas. Su único compañero es el habitante de un faro. Pero la primera noche se dará cuenta de que la vida en la isla no va a ser como se imaginaba, cuando una jauría de monstruosos animales acuáticos irrumpen en su cabaña y consigue desembarazarse de ellos a duras penas. Para sobrevivir deberá llegar a un acuerdo con el misterioso farero.

El libro fue una revelación en su momento, la prueba está en que la edición que he leído yo, que no es precisamente moderna, es la 39. La primera mitad es impecable: una situación extrema, un protagonista con una larga historia detrás, un compañero misterioso, monstruos salidos de las pesadillas de Lovecraft. Y bien, escrito, también hay que decirlo. Pero a partir de la mitad de la novela da la impresión de que el autor no sabía que rumbo tomar y decide tomar varios que no voy a explicar aquí. Y em mi oponión pierde calidad.

Pero a pesar de mis peros al desenlace hay calidad en el lenguaje, personajes potentes y mucha acción. Me entretuvo hasta el final y no lo considero lectura perdida.

Bueno.

He dit que va ser un dia feliç i només un. Aviat se’m va aparèixer un món desolador. Els nostres dirigents governaven amb un despotisme simètric al dels anglesos. Aquestes revelacions no esclaten de cop, ens neguem a acceptar-les i s’imposen lentament. Però en definitiva, quina diferència hi havia entre el palau de Buckingham i les reunions del nou govern? Exercien el poder amb criteris tan pràctics, despòtics i inhumans com els de qualsevol general anglès. No feien res més que mantenir l’ordre que tant havíem repudiat. Per a ells Irlanda no era la finalitat, era l’argument per assolir el govern. Però aquí topaven amb una greu contradicció: en Tom, el sacrifici d’en Tom, de tots els Tom. La nostra pàtria no era una geografia, era una idea de futur. El nostre patriotisme no creia que els homes i dones irlandesos fossin més bons que els homes i dones anglesos. O que les patates irlandeses fossin millors que les patates angleses. No. A la
perversitat de l’imperi anglès nosaltres hi havíem oposat una generositat sense límits. Els soldats enemics no passaven de ser cartutxos humans, dirigits pels interessos més foscos del planeta. Nosaltres lluitàvem amb una consciència superior de la llibertat. Per tant, l’expulsió anglesa havia de ser el pròleg d’un món diferent, més amable, més equitatiu. En canvi, els dirigents de la nova Irlanda es limitaven a reemplaçar els noms dels ocupants pels seus. Van canviar els colors de l’opressió, res més. Era un deliri obscè: els anglesos encara estaven evacuant Irlanda i el nou govern ja disparava contra els seus vells camarades.
Com era possible, em demanava a mi mateix, que després de dècades, de segles de guerra contra Anglaterra, aprofitéssim el primer alè de llibertat per matar-nos els uns als altres? On s’amagava aquella immensa capacitat humana de trair els principis més elementals? Vaig refusar un petit càrrec en la nova administració. Jo no havia lluitat contra aquesta entitat omnipotent que és l’imperi britànic per suplir-la amb una rèplica diminuta. Tampoc podia allistar-me a les files dels nous rebels. Una guerra civil no és una causa, és un desastre: per increïble que sembli, un any després que Anglaterra evacués el país ja havien mort més irlandesos que en tota l’última guerra.