Edicions 62, 1978. 302 páginas.
Tit. Or. Metello. Trad. Maria Aurèlia Capmany.

Obreros en lucha

Me impactó la ternura de Crónica familiar (le debo una relectura) y desde entonces leo lo que encuentro de Pratolini (que no es mucho). Me salió al paso este Metello con el que cumplo la lectura de sus tres obras más importantes.

Metello Salani se queda huérfano y le cuidan unos campesinos. Pero por unos líos con la justicia la familia que le acoge decide emigrar y el, al no tener permiso, se queda en la granja. Decide volver a Florencia y ganarse la vida como pueda. Un anarquista amigo de su padre le acoge, le impulsa a buscar un oficio -será paleta- y empezará una vida dura marcada por la lucha para conseguir unas condiciones de trabajo más justas.

En este tipo de libros las cualidades literarias -que están- pasan a un segundo plano. Lo importante es, además de la toma de postura ideológica, el retrato de una lucha sindical en los comienzos del despertar de la conciencia de clase. Siendo mi padre, como los protagonistas, albañil y sindicalista el tema me tocaba muy de cerca -aunque las condiciones no son, ni de lejos, las mismas.

Si hay un libro que tenga una portada clara es éste, no puede ser otra que el cuadro El cuarto estado de Giuseppe Pellizza da Volpedo:

E incluso así se da a entender en el libro (negritas mías):

Així havien saludat Tacte de clemència que els tornava a fer fruir dels drets civils. Hauria bastat un «Visca!» oun «Mori!» per poder-los empresonar de nou. Però s’havien tornat astuts, eren florentins, toscans, que havien après la lliçó. Gent com ells, encara que més perillosa i decidida que ells, a la Romanya, on la sang és calenta i els entusiasmes estan sempre encesos, n’hi havia que es deixaven endur a moure brega i a la rebel·lió; i amb els seus semblants de la Baixa Itàlia, ignorants, i sens dubte més afamats que ells, els bastava poc per a fer transgredir el Codi a la primera sortida. Però aquests de Rifredi, de San Niccolò de Ponte a Ema, i aquells pagesos de Galluzo, de l’Impruneta de Cotea, que no tenint més terra i no volent treballarJa s’havien posat a treballar a la mola i amb la calç, eren, si és possible, més astuts, més «evolucionats i conscients», com deien els obrers de Milà i de Torí. Quan preparaven una vaga, i l’engegaven, la policia s’havia de limitar a voltar la fàbrica i les obres. Mentre no torbaven l’ordre públic i no atemptaven a la seguretat de l’Estat, no podien fer altra cosa. De fet, ells ja eren un Estat; no sols ho proclamaven ells, sinó que el Govern ho havia declarat podríem dir: Giolitti, que era ministre de Policia, expressament i voluntàriament, lligava les mans no a ells, sinó al prefecte i al governador. Un pintor famós els havia pintats, amb el gec a üespatlla, el barret a la nuca, les dones als costats, que caminaven endavant com un eixam d’abelles, en falca com la proa d’una nau, i sa Majestat s’havia congratulat amb l’artista.

Un gran acierto es que no es un libro épico. No hay héroes ni gandes gestas, porque la lucha obrera es una lucha colectiva, lenta y sin golpes de efecto. La solidaridad existe, pero tiene su límite:

Tot el que es podia esprémer havia estat espremut. Els obrers de les fàbriques i les cigarreres i els ceramistes ja no els podien ajudar. La solidaritat de classe és l’onzè manament però després de l’entusiasme ve l’habitud. És com quan tenim un parent moribund, i la seva malaltia no es resol, sinó que s’allarga en una lenta agonia. La seva presència, a la qual cada vegada és més difícil de prestar ajuda, acaba essent, fins i tot moralment, pesada. La seva sobrevivència pot ja només confiar en les seves pròpies energies, en la seva sang. De ciutat o del camp havien convingut d’esperar fins al pròxim dijous, després es declaraven «decidits a tot». Però ja, així com la seva desesperació, la seva ira, s’acoloria de resignació. S’alimentaven ja només de «galeta», que normalment serveix per al berenar de les criatures, i ajuda a beure i estimula la gana: pa esmicolat, i pastat amb aigua, vinagre i sal, i una mica d’alfàbrega. Era un miracle poder-ne omplir la sopera una vegada al dia, per sopar.

El protagonista no es un proletario convencido que llama a grito a al rebelión. Está concienciado porque su padre fue anarquista y si está al frente no es por decisión propia, sino por no eludir responsabilidades. Como ser humano, tiene sus defectos. Pero el mundo estaba cambiando, ahora lo sabemos y entonces lo adivinaban:

—Aquesta, mestre, és una altra generació —va dir—. Permeti’m que li digui dues paraules. Quan jo era jove, els amos com vostè enviaven els capatassos a llogar-nos. Nosaltres ens posàvem en fila davant els porxos de Piaz-za delia Segnoria, on hi havia la reunió, i ens esperàvem. Com les putes, igual. Portàvem encara el davantal lligat a la cintura, se’n recorda? Era el nostre uniforme de treball… I sempre hi havia qui s’oferia per menys, i ens robàvem la feina l’un a l’altre. —Va semblar que es commovia a si mateix i s’hi rebel·lava, de sobte va concloure—: Aquesta és una altra generació. Ho he entès jo que no sé ni llegir ni escriure, com és possible que no ho hagi entès vostè que ha estudiat?

Por suerte el mundo ha cambiado mucho desde entonces. Un breve apunte sobre los anarquistas:

—Amb tu no es pot discutir. Vosaltres, els anarquistes, sou poetes.

Eren poetes, no gent com nosaltres, que potser tenim el cervell petit però el sabem fer servir. Al treball, si els tenies com amics, s’haurien fet a trossos per ensenyar-te a col·locar els maons, i, com Betto, la camisa t’haurien donat en un cas de necessitat. Agafats d’un a un, eren d’un altre món, «poetes», es repetia Metello. Espantaven una mosca quan hauria estat més fàcil esclafar-la, i al mateix temps no s’hi haurien pensat dues vegades, si es presentava l’ocasió, de posar una bomba i fer una carnisseria: predicaven el robatori i eren les persones més honrades que mai no havia trobat. I en trobava cada vegada més poques.

En estos tiempos en los que hemos puesto en un altar al dinero y en el que la crisis pone al descubierto las debilidades del sistema capitalista, no deberíamos olvidar que gran parte de los derechos que tienen hoy los trabajadores se consiguieron con mucho esfuerzo, y no se deberían perder con facilidad.