Bulgakov escribe cartas a un Stalin que le admira pero que no le deja publicar ni representar sus obras. Como un protagonista de Kafka encerrado en un proceso perverso del que no parece querer salir, y del que su mujer no le puede apartar. Grande Mayorga. Saps què és el que més et respecto, Mixa? Que no tens por a les paraules. En uns temps en què una sola paraula et pot costar la vida, tu sempre dius el que penses. (Espera la reacció de Bulgàkov. Silenci. Estripa el paper.) Tens raó. No he nascut per a la poesia. La poesia ablaneix l’ànima. Un lluitador no pot ser poeta. Saps quants quilòmetres de telèfon he estès en tres mesos? Tu ets el poeta i jo el lluitador. (Silenci.) Però, que potser no tinc dret a somniar amb una cultura revolucionària? Aquesta és la pregunta que em desvetlla nit rere nit. Podem confiar-ho tot a aquests artistes que s’anomenen a ells mateixos «d’esquerres»? Tenen el carnet del partit, tenen, però, talent? Saben quan s’han de posar la gorra vermella i quan se l’han de treure; quan han de cantar lloances al tsar i quan a la falç i el martell. Però,…