Sergi Pàmies. L’ultim llibre de Sergi Pàmies.

junio 9, 2008

Quaderns crema, 2000. 148 páginas.

PamiesUltimolibro
Los últimos serán los primeros

Como las golondrinas de Becquer los libros de Pàmies retornan a la biblioteca y allí estoy yo para sacarlos en préstamo. Como Sísifo en su tarea, yo también retorno al gimnasio para ver si consigo mejorar mi figura. Me lo llevé para leerlo mientras hacía ejercicios y casi me lo acabo. Nueve relatos de los que, como es habitual, aquí tienen la lista:

El Preu
L’Oceà Pacífic
La Fama
La Bèstia
Les Dues Cares De La Mateixa Moneda
El Futur
La Màquina De Fer Pessigolles
La Popularitat
Cobertura

Un ejecutivo que cada vez que escucha un CD en su coche muere el intérprete, alguien que no se parece a nadie en una ciudad donde todos se parecen a alguien, un cazador que encontrará a una extraña bestia y dos personajes públicos víctimas de los rumores son algunos de los personajes que pueblan estas páginas. Quizá no todos sean redondos pero la calidad media es muy alta.

Personalmente me quedo con La Màquina De Fer Pessigolles, que pueden leer al final y Cobertura. Pámies es un maestro en retratar en un par de páginas emociones extremas, sobre todo de desamparo. La lectura de La Màquina… me enrojeció los ojos en pleno gimnasio, lo que no quedó muy viril que digamos.

Me sigue gustando lo que voy leyendo de Sergi Pàmies. Lo seguiré haciendo y, por supuesto, reseñando.

Escuchando: Concierto para violín n.º 5, 2. Mozart.


Extracto:


LA MÀQUINA DE FER PESSIGOLLES

La penúltima vegada que el pare va entrar a la llibreria de la plaça—d’això fa un any— va ser amb la seva filla. Cada diumenge, venien a comprar-hi el diari i, de passada, xafardejaven per la secció de llibres infantils. ‘Fullejaven volums il•lustrats amb cocodrils vermells, conills blaus, girafes verdes, i al pare l’admirava aquesta obsessió per canviar el color de les coses: taronges grogues, plàtans roses, pomes morades. De tant en tant, se n’enduien un. A la filla li feia il•lusió portar el llibre fins al taulell, deixar-lo al costat de la caixa i esperar que la dependenta—sempre la mateixa—el fiqués dins d’una bossa i li digués alguna cosa. Un dia, la dependenta li va regalar un ou de xocolata embolicat amb paper de plata. La criatura el va dur a la mà com un trofeu i no el va obrir fins que van arribar a casa. De diumenge en diumenge, aquesta cerimònia es va anar convertint en una tradició. Amb una insistència que incomodava una mica el pare—sobretot quan només compraven el diari—, la filla es plantava davant del taulell esperant—amb el silenci d’algú que tot just comença a parlar i els ulls ben oberts—rebre l’ou que la dependenta li donava.

Fins que va passar el que va passar.

El pare no va tornar a la llibreria. Durant mesos, va haver de refer-se, medicar-se, trobar el nord. De tant en tant, una ventada d’abatiment ho destruïa tot i calia tornar a començar: bafarades de passat que, organitzades en emboscada, l’atacaven amb imatges d’una nitidesa insultant, com quan recordava el dia que van inventar el joc de la màquina de fer pessigolles. El pare la perseguia movent els dits de les mans com si fossin les potes d’una aranya, s’acostava a la criatura, l’aixecava enlaire i, imitant la veu d’un monstre televisiu, deia: «Compte amb la màquina de fer pessigolles!» I ella en demanava més i reia amb una riallada que el pare no tornarà a sentir mai més. D’això fa un any, encara que li sembli que n’hagin passat trenta.

Ahir, però, va haver de tornar a la llibreria. S’havia compromès a comprar un llibre per un amic que fa anys—la vida continua, no es cansen de repetir-li-ho—i, com que ho havia anat deixant fins a l’últim moment, no li va quedar més remei que passar per un dels pocs llocs oberts en diumenge. En el moment d’entrar-hi, va desitjar que, com a mínim, la dependenta no fos la mateixa. També va prometre’s no acostar-se a la secció de llibres infantils i posar en pràctica tots els consells de la gent que, de bona fe, ha intentat ajudar-lo. La dependenta era la mateixa. El va saludar com si de debò s’alegrés de veureli li va preguntar per la nena. Fent el cor fort, el pare va mantenir un somriure de circumstàncies travat als llavis, fins que, entre dents, va aconseguir mentir:

—Està una mica constipada. S’ha quedat a casa.

Amb una amabilitat que ell no esperava, la dependenta li va oferir un ou de xocolata:

—Té. Dóna-l’hi de part meva.

Va sortir de la llibreria sense el llibre que havia anat a comprar. Va entrar al cotxe. Va mirar l’ou. Abans que els dits li tremolessin massa, el va desembolicar procurant no trencar-lo i, a poc a poc, se’l va anar menjant. Senscgana. Incapaç de guardar-lo, perquè li hauria recordat massa la filla. Incapaç de llençar-lo, perquè li hauria semblat una traïció a la seva memòria intensa, perdurable.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.