Sebastià Sorribas. El Zoo d’en Pitus.

enero 21, 2012

Sebastià Sorribas, El Zoo d'en pitus
La galera, 1966. 128 páginas.
Solidaridad

Mi amigo Mezkal tuvo a bien dejarme dos libros que son todo un clásico para los nacidos en Cataluña pero que yo desconocía. Éste es el mejor.

Pitus es un chico del barrio que se pone enfermo y su única esperanza radica en un viaje a Suecia que sus padres no pueden pagar porque es muy caro y ellos son pobres. Pero sus amigos tienen una idea: montarán un zoo casero y con lo que recauden se pagará el viaje.

Es fácil al leer este libro volver a sentirse niño. Los cantos a la amistad y la solidaridad no deberían pasar nunca de moda. Un libro tierno, divertido, muy adecuado para los pequeños, pero que yo como adulto he disfrutado un montón.

Otra reseña aquí: El Zoo d’en Pitus

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (143/365)

Extracto:
EL QUE LI VA PASSAR A EN PITUS
En Pitus era, Com he dit, el més petit de la colla. Tenia set anys tot just fets.
Encara que moltes vegades feia més nosa que servei, ja que es cansava de seguida i era tan baixet que no arribava enlloc, era tan bon nano que els de la colla l’acceptaven de bon grat. Sentia una gran admiració pels seus companys,, i això de poder pertànyer a una colla de nens més grans l’omplia d’orgull.
Però en Pitus va tenir molt mala sort.
Un dia es va posar al llit tot empiocat, i quan el metge el va anar a veure, va dir que tenia una malaltia molt greu, de les que es presentaven solament un cop cada deu anys.
Pobre Pitus!
El van veure un munt de metges dels de més anomenada i, finalment, tots van quedar d’acord que, per posar-se bo del tot, en Pitus havia de fer-se visitar per un metge suec molt famós.
Però, a casa d’en Pitus eren molt pobres i el viatge a Suècia, molt car.
Com s’ho havien de fer els pares d’en Pitus?

TOTA LA GENT DEL BARRI
Quan al barri es va saber la nova de la malaltia d’en Pitus, i que per posar-se bo havia d’anar a Suècia, tota la gent va estar d’acord que s’havia de fer alguna cosa per recollir cèntims per al viatge.
Però què fer? La gent del barri eren gairebé tots treballadors que guanyaven el just per anar tirant… i el viatge era tan car!
Malgrat tot, la gent del barri estava decidida a fer els possibles per pagar el viatge al pobre Pitus, i de seguida s’empescaren coses per recollir cèntims.
Es van fer rifes de coses donades pels botiguers. Tothom duia números al treball per vendre als companys, i es vengueren com l’aigua, car la gent, en saber per a què era la rifa, es posava de seguida la mà a la butxaca o al moneder.
Es va fer també una comissió per a organitzar un festival al local de la Parròquia. En aquest festival actuaren molts artistes coneguts sense cobrar res; i encara que començà un xic tard, el festival va ser un gran èxit.
Així, de mica en mica, la guardiola per al viatge d’en Pitus s’anava omplint.

LA GRAN PENSADA D’EN TANET
Una tarda de dissabte, en Tanet reuní la seva colla al solar on acostumaven a jugar.
—Escolteu! —començà en Tanet quan foren tots reunits—. Hem de fer alguna cosa per en Pitus. Ja sé que tots hem fet el que hem pogut, venent números de les rifes i entrades per al festival. Però en Pitus és de la nostra colla i tenim el deure de fer més, encara.
Els altres feren que sí amb el cap. Estaven tots d’acord que calia fer alguna cosa més per en Pitus. Però, què podien fer?

3 comentarios

  • dsdmona enero 21, 2012en4:56 pm

    Ohhh que recuerdos!!!!

    D.

  • Trew enero 25, 2012en4:17 pm

    ¡El libro es de 1965 y se sigue re-editando y se sigue leyendo! Yo lo leí de pequeño (¡hace unos 40 años!), creo que aún lo tengo por casa. Un gran recuerdo de mi infancia.

  • Palimp enero 30, 2012en12:54 pm

    Veo que despierta la nostalgia…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.