Manel Ollé. Combats singulars.

junio 15, 2012

Manel Ollé, Combats singulars
Quaderns Crema, 2007. 214 páginas.

Una recopilación de cuentos catalanes en la sección de novedades de la biblioteca tenía por fuerza que llamarme la atención. Se incluyen los siguientes:

August Anger, Josep M. Fonalleras
Viatge, Gabriel Galmés
L’embolic del món, Pere Guixà
Kilimanjaro, Mercè Ibarz
Orfebreria negra, Biel Mesquida
Aprengui a tastar vins, Empar Moliner
Els alegres funerals dels parents de Bordeus, Imma Monsó
La força centrípeta, Quim Monzó
El conillet d’índies, Vicenç Pagès
Cinta canònica quadrangular a 8 amb 2 corredors dobles interiors i 4 de simples externs, dels
quals 3 naturals i l’últim contrari, Miquel de Palol
La nostra guerra, Sergi Pàmies
Perquè sí, Sebastià Perelló
L’últim dia, Ponç Puigdevall
Gos que es llepa les ferides, Jordi Puntí
Aigua, Toni Sala
El preu, Francesc Serés
Motivació, Màrius Serra

Que demuestran la buena salud del género en estas tierras. El título hace referencia a la famosa frase de Cortázar sobre que el cuento gana por KO. Además de mi trío favorito (por orden: Monzó, Moliner, Pàmies) he encontrado cuentistas de bastante nivel. Una sorpresa la novelista Monsó, y un estupendo Màrius Serra con un cuento de los de hablar con uno mismo que tanto me gustan.

Hay algunos mediocres y alguno malo, pero pese a su brevedad está muy bien.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (288/365)

Extracto:
Sempre he estat un tímid recalcitrant, com la major part de la gent que escriu. Necessito posar-me màscares per abordar la gent. Després ja no, però l’entrada és dura. He arribat a fumar per poder demanar foc, no porto mai rellotge i he comès tota mena de ximpleries per no haver estat capaç de trencar el gel quan tocava. Al meu amic també li passava. Suposo que per això ens vam fer tant. Discutíem sovint a les barres dels bars, amb whisky o cervesa o qualsevol mena d’alcohol que ens fes oblidar que teníem gent al voltant que badallava. N’estava molt, del meu amic, i aquest matí ho he comprovat. Sobretot quan la dona del paraigua ha abandonat la màquina i s’ha instal·lat en un dels tres ta-borets que hi havia davant de la barra. A dos pams del meu. He buscat alguna fórmula verbal per iniciar la conversa. Tenia ganes de fer-li saber que compartia el seu dolor i que volia ajudar-la. Però en comptes de la frase que buscava m’han revingut les paraules del taxista i no me les he pogudes treure del cap durant una bona estona. Serà mala puta, et foto una hòstia i et mato. Encara ara em crida l’atenció la forma de l’amenaça. ^Com és que no li ha dit ets una mala puta d’entrada? O et foto una hòstia i et mato, mala puta. Doncs no. Primer ha interpel·lat algú altre, segurament ell mateix. Ha verbalitzat la hipòtesi del seu diagnòstic sobre la dona del paraigua sense precisar amb qui parlava. Serà mala puta. Pausa. Suposo que els taxistes deuen parlar sols molt sovint. Ho porta la feina, és clar, però potser estaria bé que es plantegessin a qui van dirigides les seves paraules.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.