Jordi Basté y Marc Artigau. Un home cau.

diciembre 19, 2018

Jordi Basté y Marc Artigau, Un home cau

Capítulos alternados entre un investigador que intenta averiguar quién asesinó a un hombre hallado muerto en un espigón -y que él mismo vio desde un restaurante- y los pensamientos de la víctima y verdugo antes y después del asesinato.

No está mal, los personajes son bastante interesantes, el retrato de los mejores restaurantes de Barcelona también (aunque a veces da la impresión de una guía gastronómica de alto standing) pero la trama flojea bastante y la resolución se ventila en un par de páginas sin demasiado fundamento.

Si lo comparo con El santo al cielo, que sigue una estrategia parecida (sabemos el asesino, se alterna investigación y responsables, el secreto está en lo que se oculta en la familia) sale perdiendo por mucho. Aún así consiguió engancharme y tenerme entretenido.

Se puede leer.

El Rubén m’amenaça d’anar a fer una copa en un estrany bar del «gaixample». Ni de conya, penso. El deixo dir perquè, en aquests casos, l’experiència m’ha ensenyat que, en un sopar, mai no es diu d’entrada que no. Deixes, en tot cas, algun dubte. «Potser sí, ja ho veurem.» I té més força la segona part de la frase que la primera. I tema tancat. Si dius que no d’entrada, tot el sopar t’estan arrossegant i suplicant i, en determinats casos, insultant, si no segueixes la corda de qui porta la veu cantant. Qui demana de fer la copa sempre és o el qui a casa li han donat el passi de pernocta que no acostuma a tenir mai o el que més lliga o el més alcohòlic o drogoaddicte.
No sóc cap dels tres casos. Visc sol, lligo el que puc i bec alcohol controladament i no em drogo. O sigui, li he dit al Rubén que ja ho veurem, però la decisió la tinc presa des del primer instant: no.
Mentre m’explica que té ganes d’anar al bar aquell que no entén que no hi hagi anat mai perquè és un dels més coneguts de la ciutat, que és imperdonable, que sóc molt avorrit, que avui segur que lliguem, que demà ja aniràs a dormir més d’hora i que hòstia com riurem, he acabat de perdre la poca atenció del que diu el Rubén i, de sobte, algú camina fent una diagonal cap al terra de fusta que separa la zona de restaurants de la sorra de la platja. Em sembla que és un dels nois, senyors, homes, que ha anat fins a l’espigó. Un espigó que, sota la llum taronja dels tènues fanals, està buit de vida humana. El personatge és el que porta la camisa negra arremangada per fora dels texans. Camina amb pas ferm aixecant sorra a cada passa que fa. Sol. Absolutament sol. Radicalment sol. Eren dos. En queda un. Per tant, en queda un altre. No sé on és. No sabem on és. El Rubén ha callat quan, mentre ell parla, dels nois que veuríem en aquell collons de bar li he engegat: «On és l’altre?». L’al-
ni- no hi es. «És estrany», només expressa el meu acompanyant. Però sí, és ben estrany. Podria haver anat al darrere del noi de negre, però he pensat que era extralimitar-me ens les I uncions mínimes d’un investigador.
Ve cl cambrer rosset. Entre el pesat del Rubén i la pujada ,1,- l’alcohol del cervell estic a punt de demanar-li un canvi: . I ne ell vingui amb mi i el Rubén es quedi a posar el rentavaixelles. Ens demana si volem alguna cosa de postres. El Kubén diu que un cafè ben carregat, que aquesta nit té ganes • lo gresca. Jo, deixant-me portar per les amables calories, un i oulant de xocolata agra.
1 més agra que em va semblar quan, l’endemà, vaig confirmar la meva incapacitat per fer cas a les meves sospites del sopar: que un marxava, però l’altre continuava a l’espigó.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.