Ilija Trojanow. El col·leccionista de mons.

noviembre 25, 2015

Ilija Trojanow, El col·leccionista de mons
La Magrana, 2008. 390 páginas.
Tit. Or. Der Weltensammler. Trad. Pilar Estelrich y Lidia Álvarez Grifoll.

El nombre del autor me apareció en la antología de narrativa alemana Confluencias que todavía no he reseñado. Tratándose de una novela sobre la biografía de Richard Burton, personaje sumamente interesante, decidí darle una oportunidad.

El libro está estructurado en tres partes, en general desde dos puntos de vista, el del propio Richard burton y el de algún o algunos personajes secundarios. La primera parte habla de la vide de Burton en la India, contada a través de una carta de recomendación que su antiguo criado pide que le escriba un amanuense. La segunda habla de su peregrinaje a La Meca mediante una investigación realizada por la gobernación para averiguar si ejerció labores de espía. La última es narrada por uno de los guías en la expedición a las fuentes del Nilo, ya retirado, que suele entretener a sus invitados con sus historias.

La guía de las dos últimas partes está en los propios libros de burton (Peregrinaje a la Meca y Las montañas de la luna), ignoro las fuentes de la primera. Es complicado rehacer novelísticamente un material preexistente, mezclar realidad e invención. A través del amanuense de la priemra parte se explica el truco; una parte es lo que se sabe y otra es lo que se imagina, las historias crecen con independencia de los hechos, y es lícito fabricar personajes siempre que, a través de la mentira, podamos llegar a la verdad.

En el transcurso de la lectura iba oscilando desde el escepticismo del que piensa que, teniendo los manuscritos originales, sobran novelerías y el lector enganchado por una serie de tramas secundarias. Al final venció el novelista y el conjunto me gustó. Además ahorra al lector gandul la tarea de leer los escritos de Burton.

Más reseñas de gente que -como yo y el propio autor- estamos fascinados por la figura de Richard Burton: El coleccionista de mundos y El coleccionista de mundos – Ilija Trojanow.

Calificación: Bueno.

Extractos:
Al final eren capaces de prendre un got ple de verí sense que els fes cap mal. Però la seva suor, la saliva, les secrecions amoroses eren tan plenes de verí que tothom que dormís amb elles estava condemnat a mort. Fins i tot qui eixugués una de les seves llàgrimes i se la portés a la boca hauria caigut mort. Ho entens, només podien lliurar-se al plaer quan havien d’assassinar un home. No eren més que assassines a sou al servei d’un sobirà. No podien estimar ningú. Enverinaven tothom que les tocava, tothom que les besava, tant li feia que el menyspreessin o l’estimessin. Et pots imaginar la seva dissort? Burton jeia immòbil al llit, el seu membre era una afirmació que ell revocava. Kundalini li va refregar el pit amb les ungles. La història no s’ha acabat, va dir. Hi havia un poeta, tal vegada el poeta de més talent del país, que encara no li hagué posat els ulls al damunt es va enamorar d’una d’aquestes cortesanes; devia ser la dona més bella d’aquella època. No era cap jovenet eixelebrat i sense domini de si mateix, no, era un home experimentat, coneixia les regles de la cort i les lleis dels sentiments. Va patir llargament, estava ple de dubtes de si li havia de confessar el seu amor. Quan tot just s’havia decidit a fer-ho, ella se li va dirigir, a la riba del Jamuna. Desitjava que li ensenyés sànscrit. De totes les arts que havia de posseir una cortesana tan sols li mancava aquesta. Ell va rebre el permís del sobirà per fer-li classe diàriament. Kundalini es va inclinar endavant, els cabells fregaven la cara de Burton, llavors es va incorporar altre cop, les mans van desaparèixer i ell va sentir-li les ungles a la banda interior de les cuixes. Escolta amb atenció, va dir. La cortesana es va enamorar del poeta, a poc a poc, al llarg dels anys del seu estudi comú, tan a poc a poc com s’havia avesat al verí temps enrere. I un dia va fer una confessió doble, una confessió del seu amor per ell i alhora una confessió d’haver estat ensinistrada per a la mort. Sovint medito què devia sentir el poeta en aquell instant que l’amor de tots dos venia al món, nascut mort. No se’n va apartar. Va decidir unir-se amb l’estimada, encara que fos tan sols un cop. Ho entens, va prendre damunt seu la càrrega de compensar l’abús a què havia estat sotmesa aquella dona. Un estremiment va recórrer Burton. I llavors? Això és el més curiós, aquesta història posseeix innombrables versions, només iguals en una sola cosa: ell va morir, és clar, però mentre moria les faccions se li van relaxar amb una expressió de felicitat que només experimenten aquells que han vist el portal que mena a la salvació. Kundalini es va apartar, es va estirar al seu costat i li va passar l’ungla de l’índex pel membre, ara distès.

En tornaven amb les seves esposes. Cada cop es donava més importància a la moral, interpretada sobretot com la defensa d’allò propi envers l’entorn aliè. Aquest codi moral, per més valuós que fos al país natal, encegava els oficials i funcionaris que li estaven sotmesos. Eren els tentacles cecs d’aquell monstre que administrava mig món des d’un petit carrer de Londres. Tan sols la nostra coneixença del rival ens fa forts, deia el general. Cal que aprofundim els nostres coneixements. Aquest afany de saber ens diferencia dels nadius. Qui ha sentit dir mai que un d’ells es posi en camí per assabentar-se d’alguna cosa sobre nosaltres? Si algun dia ens arribessin a estudiar, amb les nostres febleses i les nostres pors, ens podrien fer molt de mal, es convertirien en contrincants que mereixerien una bona dosi de respecte. Els seus advertiments no feien cap efecte. Arreu el tenien per un ancià extravagant i cerca-raons. A ningú no se li hauria acudit afirmar que el general era un governant satisfet. De temps en temps tenia un accés de còlera i els provocava amb les veritats més amargues. Per a què serveix la nostra administració a l’índia Britànica? Per a la conquesta? Per al bé de les masses? Per a la justícia? Ben cert que no. Siguem honestos. Únicament serveix per facilitar el saqueig i el pillatge. Els subordinats havien après a controlar la mirada i mantenir glaçada l’expressió. Totes les matances, totes les morts, tan sols perquè el nostre comerç obtingui avantatges decisius respecte dels nostres competidors. Tot aquest dolor tan sols per afermar el domini d’uns idiotes. «Estem prestant servei en una galàxia d’ases.» El general es rebel·lava inútilment. Com més ober-tament proclamava la veritat, més boig el consideraven els seus subordinats. Aquella mena de coses només se les podia permetre un comandant en cap. Miraven de tenir-ho ben present: El general va camí de la jubilació. Nosaltres som el futur.
Hi havia pocs homes de qui es pogués refiar, homes com aquell Burton que informava dels moviments dels nadius d’una manera digna de confiança. Li agradava parlar amb ell. La seva visió de les coses era tan innovadora com si tot just acabés de tenir lloc la Creació. Però aquell jove tenia una feblesa, una feblesa fatal. No s’acontentava d’observar aquell entorn desconegut: volia prendre-hi part. N’estava captivat, tant que fins i tot el volia mantenir tal com estava. Les posicions de tots dos eren diametralment oposades. El general se sentia empès a canviar aquell món foraster, a millorar-lo. En canvi, aquell Burton volia abandonar-lo a la seva sort, perquè la millora d’aquell món desconegut en comportaria l’extinció.

Llavors el deixa sol per anar a posar ordre a la cuina i escalfar aigua que aboca en una galleda i porta al dormitori abans de dir-li: L’aigua per al teu bany és a punt. Quan el veu, ja només va cobert amb un kikoi. Observa aquell cos baixet i rabassut, està asseguda al damunt del llit, amb els peus nus, i recorda com li va semblar d’estrany, de noia, conviure amb un home més petit que ella. Fins i tot havia tingut por que el seu membre fos massa petit per poder-li omplir el sexe. Una vegada, quan ja li havia agafat una mica de confiança, es va atrevir a parlar-li de la seva alçada. Ell se’n va riure. En canvi, sóc fort i no és fàcil fer-me caure a terra. Sóc inquiet, però no em poden arrencar les arrels. I així va ser. Aprèn a conèixer l’arbre on et vulguis recolzar, li havia aconsellat el seu pare una vegada. Ella no havia pogut triar l’arbre, però el pes que havia recolzat en l’home a qui havia estat venuda, ell sempre l’havia suportat. Bwana, li diu lentament, per tal d’assaborir cada paraula, sóc la teva esposa. Fem l’amor, bwana, en sento desig. I llavors Sidi Mubàrak Bombai deixa anar un sospir, alça la vista i s’acosta a poc a poc al llit on es troba ella. En els darrers temps els cal fer una mica d’esforç, però continuen sentint-se feliços després.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.