Ferran Aisa y Mei Vidal. El Raval, un espai al marge.

diciembre 7, 2012

Ferran Aisa y Mei Vidal, El Raval, un espai al marge
Ed. Base, 416 páginas.

Mi vida en Barcelona ha estado siempre gravitando alrededor del Raval y el Gótico, posiblemente los barrios de más contraste de esta ciudad. Hay calles que parecen de otro país, hay pobreza, hay turismo, hay centros culturales, sedes sindicales, bares de diseño, tráfico de droga, robos, suciedad, museos, universidades, bibliotecas… Mi amor por Barcelona tiene sus cimientos aquí.

Por eso he leído con gran placer este libro, abundante en datos e información de la historia del Raval. Palabra que tiene la misma raiz árabe que arrabal, espacio al margen. En su momento era el espacio que estaba en las afueras de Barcelona, aunque ahora sea el centro. Y no deja de ser curioso que mantenga su identidad de marginalidad y conflicto pese a estar rodeado por los nuevos centros del turismo y la burguesía del Eixample.

Sobre el libro poco tengo que decir, la única pega es que en ocasiones es excesivamente prolijo en los detalles y poco narrativo. Una selección de datos para poner en pies de página y un hilo conductor le hubieran venido muy bien. Pero merece la pena su lectura, se ahonda en la historia del barrio y su antigua fisonomía. Curioso me ha parecido el apartado gráfico, en el que los autores han incluído algunas fotos familiares que son también documento de una época.

Como siempre en estos casos tengo una amplia selección de fragmentos que paso a enumerar.

Una fuente de la bruja, con escuela de artes oscuras incluída, que ya no existe:

Tocant a Sant Pau s’aixecaven l’església de Sant Vicenç Ferrer i el convent de les Penedides; al costat mateix es féu famosa la font de la Bruixa, perquè es creia que l’aigua de la font tenia virtuts remeieres, però molta gent evitava passar per davant per por de topar-se amb alguna bruixota que l’encisés. Amades conta que en una casa del carrer, prop de la font, s’amagava una escola de bruixes «… on iniciaven en l’art de la màgia els qui desitjaven fer-se bruixots o bruixes, a una unça per cada lliçó».

La prisión de mujeres de la época y las curiosas costumbres de la prostitución (ojo a la edad y a lo que se hacía en Semana Santa):

El carrer de les Egipcíaques, entre Hospital i el Carme, és un dels més antics de la zona, abans conegut com la Galera. Al segle XVIII hi va haver la presó de dones de vida lleugera, regida per les monges mínimes del convent de les Egipcíaques. La Galera va ser durant molt de temps un edifici nefast, corria la veu que si una dona tenia un mal comportament acabaria a la Galera. I quan una dona mostrava un aspecte excessivament provocatiu i sospitós es deia: «Aquesta acaba de sortir de la Galera». Una nit de juliol de 1794 les recluses van ser traslladades a la nova presó situada als carrers Sant Pau i Robador. Jaume Fabre i Huertas Claveria ho expliquen: «Les 168 recluses passaren d’una presó a l’altra en mig del secret més gran: les botigues i les cases eren tancades amb pany i clau i s’advertí que si algú era sorprès tafanejant el pas d’aquelles dones seria multat». A l’edat mitjana els bordells eren tolerats, però la professió només es podia exercir dins d’aquests locals, que eren finançats pel Consell de Cent. Les ordenances indicaven que l’edat permesa per exercir la prostitució era dels 12 als 20 anys, i quan les dones sortien al carrer havien de vestir de blanc. Per setmana santa la prostitució era prohibida, i les dones s’havien de recollir en determinats convents.

La calidad de vida cuando todavía existían las murallas era penosa, y las cifras de mortalidad, increíbles:

La ciutat, ofegada entre les muralles, sucumbia en una lenta agonia a la qual calia posar remei. La mitjana de vida a Barcelona, entre el 1837 i el 1847, era molt baixa: els obrers, 23,55 anys; els menestrals, 25,15 anys; i els rics, 36,47 anys. Això era un motiu de preocupació per als higienistes, que consideraven que una gran part d’aquesta mortaldat era deguda a les pèssimes condicions higièniques dins les muralles de la ciutat.

El teatro duraba 5 horas, y cuidado con ser el villano:

El teatre era molt popular aquell temps a Barcelona i gairebé l’única distracció de la gent. L’entrada costava entre un ral i un ral i mig, i la durada de l’espectacle era de cinc a sis hores. El públic d’aquell temps vivia en primera persona el desenllaç de les obres, i odiava els personatges malvats. Antoni Palau i Dulcet ho explica: «[…] traïdor Virgili, escardalenc, amb veu d’hipòcrita, és l’actor que més turment em donava. Quantes vegades esperava jo que Virgili sortís del teatre per a seguir-lo i espiar els seus actes! Li tenia odi pel seu comportament en l’escena. Pobre home! Potser era un bon pare de família!».

Unas tácticas que hoy en día siguen vivas:

L’any 1905 van morir dues floristes de la Rambla a causa de l’explosió d’un artefacte. La manifestació de dol va ser molt important, milers de persones van assistir a l’enterrament clamant contra aquesta barbaritat. Altres bombes esclataren poc després al palau de Justícia i a la Boqueria. Era la gota que feia vessar el got. Rull i la seva banda van ser detinguts, jutjats i condemnats. El març de 1908 va tenir lloc el judici contra el sabater Joan Rull Queraltó i la seva banda, composta pel seu germà, la seva mare i altres, en què eren acusats d’haver sembrat el terror a Barcelona. Joan Rull era un confident utilitzat per la policia per inculpar els anarquistes d’actes terroristes, i amb aquest fi feia explotar bombes a escales de veïns i llocs transitats del casc antic i el Raval.

Otra anécdota teatral muy graciosa:

Trepoff, el sicari sense entranyes, era insultat pel públic contínuament. Imaginem el que passava a l’Apolo quan Trepoff torturava els presos; una vegada un espectador exaltat va disparar un tret. Tal com sona, no inventem res. I el pobre actor es va treure la barba i la gorra de pell i exclamà: «jSóc un humil actor, sento molt haver de representar un personatge tan repugnant i tan vil. A la vida real sóc com vostès, al costat de la llibertat i contra la reacció!». El públic es va tranquil·litzar».

Dormir por turnos o en cuerdas:

No es podia estar al llit més de vuit hores, els torns eren de sis del matí a dues de la tarda, de dues a deu de la nit i de deu a sis de la matinada. Passades les vuit hores, si hom seguia dormint havia de pagar una altra vegada. Una altra casa de dormir curiosa és la de cordill. Isidre Balasch ho explica: «Al carrer Carretes hi havia una casa de menjar on també es podia dormir a la corda. Els desgraciats s’asseien en uns bancs al costat de la paret, aleshores s’estenia una corda tensa, davant seu, a l’altura dels colzes, sobre la qual descansaven. L’endemà es tallava la corda i tots es despertaven de cop, en caure a terra».

Para cerrar, algunos escritores internacionales que se inspiraron en el Raval:

Els anys de la Segona República, els de la Guerra Civil i la postguerra atrauen escriptors estrangers que viuen amb passió la vida barcelonina, l’encís de la Rambla, l’energia del Paral·lel i el món canallesc del Barri Xino. Jean Genet escriu Diari d’un lladre; Paul Morand, Ouvert la nuit, Pierre Marc Orlan, La Bandera, que portada al cinema va ser interpretada per Jean Gabin; Francisco Carco, La boheme et mon coeur i Printemps en Espagne; Henry de Montherland, La petite infant de Castille; Claude Simón, El Palace; André Malraux, L’espoir; H.E. Kaminski, Els de Barcelona; George Orwell, Homenatge a Catalunya; George Bataille, El blau del cel,André Pieyre de Mandiargues, El marge; Henri-François’ Rey, Los organillos; etc.

Para los amantes del barrio, imprescindible. Para el resto, salvo algunas páginas duras de roer, también será una buena lectura.

P.D.: Una imagen de la bella Chelito:

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.