Quan ha d’ensenyar al Casc Antic s’ha de medicar. Sinó, no pot.

Odia el bon temps en aquella zona. L’odia, l’odia, l’odia perquè els éssers que més malalt el posen d’aquest món comencen a sortir dels seus quarters d’hivern. Ja han tornat dels carnavals de Venècia, dels tallers de xanques, de les escoles de circ de París i dels cursets de malabars a la Garrotxa. Són els mims (mim; paraula mel•líflua, enganxosa, menyspreable fins a l’enfit) que per la seva banda’ adoren el Casc Antic. I l’ensenyador de pisos té mimofòbia des del primer dia que en va veure un, quan era un nen sense malícia. Mims envaint els carrers de vianants, fent que caminen sense moure’s de lloc al costat dels caixers automàtics. Fent el mim (augh… pronunciar aquestes tres lletres el faria panteixar de dolor) a sobre de catifes de plàstic, i pretenent recaptar les monedes dels passa-volants. Per què no van a les urbanitzacions, els mims? Perquè només que traguessin la seva carona detestable i maquillada amb barra blanca el vigilant de seguretat els llançaria els dòbermans (ho veu, ho veu: Otto busca!).

En realitat, l’ensenyador de pisos no distingeix entre mims o arlequins (vocable insultant de tan alegroi, suggereix substantius afrosos com xerinola) i pierrots (mot execrable, ofensiu, ple d’erres, com una paraulo-ta, rrr…!). Però és que per ventura es distingeixen entre ells mateixos? Tenen categories i consciència de classe, els mims i els arlequins? Fins i tot els pierrots?

Per a l’ensenyador de pisos n’hi ha prou amb la manera que tenen de moure’s, de fer veure que agafen maletes pesants, o que els batega el cor. De fer veure amb les seves mans enguantades que palpen una paret (i Déu meu! Per què es posa tan frenètic, quan fan allò?). L’ensenyador de pisos gairebé sempre els espera com si mirés aparadors i quan estan distrets comptant els calés del seu barretet de mim els apallissa metòdicament. Li fa gràcia sentir-los cridar i suplicar-li que no els desfiguri la cara, que és la seva eina de treball. Des de quan parlen els mims?

Però no sempre els pot atonyinar com es mereixen. De vegades no pot. És que no pot. Es troba molt malament. I no pot.

Quan tenia set anys van haver de rapar-lo al zero perquè tenia polls. La seva mare se n’havia anat al cel i a ell li apareixien polls. La pujada al cel d’una mare, l’aparició d’uns polls en un cap; les desgràcies mai no vénen soles. El vidu estava desfet. Massa desfet per remenar la closqueta del nen per matar-li res.

Per Carnestoltes estava ben pelat encara, i una veïna va fer-li un vestit de pierrot. Ho va fer expressament, per a poder-li posar una boina negra al cap i dissimular la grisor.

El vestit era de roba blanca. Barata. D’aquella textura brillant de la roba de disfressar-se. Duia uns botons negres grandiosos i un coll de volants també blancs. L’única nota de color era un clavell de plàstic (cosit) al trau. La boina (aprofitada) li anava a mida perquè l’ensenyador de pisos, de nen, ja tenia el cap gros.

Li van pintar la cara blanca, amb aquells llavis petits i una llàgrima de purpurina (però blava i no púrpura) sota l’ull esquerre.

Mai no va poder oblidar la humiliació. Mai.

Com a preludi de la surra que els espera els clava una puntada de peu quan estan distrets donant-li la volta a la cinta del magnetòfon. És clar que si hi ha gentussa mirant-los (i de vegades aplaudeixen realment feliços de veure’ls fer les seves pertorbadores exhibicions) s’ha de conformar amb insultar-los en veu baixa.

El posen particularment histèric els que duen mitges de color carn i sabatilles negres de pantomima (Déu, com els abomina…). Però també els infeliços amb samarretes de ratlles blaves i blanques. Sobretot els que s’han pintat la llàgrima a la cara. La llàgrima de purpurina.