Empar Moliner. Feli, esthéticienne.

julio 21, 2006

Ediciones Destino, 2000. 276 páginas.

molinerFeliEstheticienne
Mujeres desesperadas

Hace más de un año que tenía planeado hacer un especial Empar Moliner en el Cuchitril. Tengo todos sus libros menos este de Feli, esthéticienne que encontré el otro día en la biblioteca. Ha sido el último que he leído -o releído- pero es tal el caos que tengo por motivo del traslado múltiple de mi casa y despacho que va a ser el que voy a reseñar primero. Aunque creo que ya he abierto todas las cajas, todavía hay libros que no he encontrado.

El talento de Empar para el cuento es innegable pero ¿qué tal se defenderá en una novela? Pues estupendamente. La mayor extensión le permite desarrollar una serie de personajes cotidianos pero extravagantes. ¿Se imaginan a un culturista que se convierte al budismo tras encontrar una imagen de Buda en un jamón? ¿A una trabajadora social todavía virgen con más de treinta años obsesionada con los juegos olímpicos de Barcelona 92? ¿Un dramaturgo en ciernes que cada vez que le surge una oportunidad de follar no puede por llevar los calzoncillos sucios? Pues todo eso y mucho más lo encontrarán aquí.

La única crítica que se me ocurre es la misma que se le puede hacer a Pratchett; apenas hay una historia. Pero no hace falta. El ingenio y la prosa corrosiva de Empar bastan y sobran para levantar el libro. Y muy alto. Un humor no sé si inteligente (etiqueta muy abusada) pero sí muy divertido y directo a la yugular. Me ha levantado el ánimo alicaído que tenía estos días.

No crean que es un libro de chistes; los personajes son una delicia, y la autora sabe colocarlos en situaciones muy jugosas. Todos obsesionados con el sexo y con dificultades para conseguir pareja. Pero no se preocupen, el buen corazón de Empar Moliner repartirá felicidad para todos.

Olvídense de la insulsa portada e incluso del título anodino, que esconden un excelente libro. Por desgracia sólo para los lectores catalanes ya que no existe -¿a que esperan?- traducción al castellano. No se lo pierdan.

Empar Moliner en el Cuchitril:

L’ensenyador de pisos que odiava els mims.
Feli, esthéticienne.
T’estimo si he begut.
Busco senyor per amistat i el que sorgeixi.
¿Desitja guardar els canvis?

Escuchando: Lefa’m. Albert Pla .


Extracto:


Va tornar a pujar a la bàscula i no va tenir temps de rumiar el seu sobrepès que la porta de la sauna es va obrir.
Va sortir-ne una mena de veterà del Vietnam, monstruós i inflable, amb dues cames com dues xemeneies de central nuclear. Estava tot suat i brillant i gastava una cara t’emprenya-me’n èpica. Es va quedar uns moments palplantat. Duia la tovallola embolicada a l’entorn de la cintura i unes xancletes que el Fede va calcular que eren del número 47-bis.
I bramulava emprenyat. Potser era un vàndal que s’acabava de pixar a les brases de la sauna i s’havia esquitxat.
Ell, de la bàscula estant, no va saber què fer: i si era un neonazi que degollava tots els fedes esquifits que entraven als vestuaris? Va empassar saliva; una cuixa d’aquell era com tota la seva cintura, i un dels seus dits (sense voler exagerar) era com un dels seus subalimentats canells.
Però potser no era un neonazi (a les ciutats érem molt desconfiats). Potser era un epilèptic i s’havia notat que era a punt de tenir un atac.
-Bona tarda -va decidir saludar-lo el Fede perquè l’altre advertís la seva presència en calçotets. Però el monstre no només no li va tornar la salutació sinó que va començar a donar-se cops de cap contra una taquilla. Ho va fer a consciència, còmodament assegut, però amb fúria, el soroll ressonava per tot el vestuari. Allò sí que era tenir metodologia a l’hora d’obrir-se el cap.
[…]
-Nnnyyy! -cridava cada cop que se’n donava un. I al cap d’un minut o dos va agafar la tovallola que duia nuada a la cintura i es va eixugar la suor.
Aleshores el Fede va haver d’empassar saliva per no ser ell qui cridés. Allò no era possible, no podia ser, no. Tenia el penis més immens que hagués ja no vist sinó imaginat mai.
Va provar de calcular. Quant feia exactament un pam? Perquè allò media els seus dos pams i mig! No es volia ni imaginar com seria sense estar en repòs. Allò devia fer mal a la seva parella, perquè vejam: dos pams, posats en línia recta a l’interior de la panxa d’una dona -encara que fos molt alta- donarien com a resultat que aquell fal•lus elefan-tíac li arribés fins al pit. Al pit, però per dins! Es devien morir totes traspassades, segur que el monstre tenia dificultats per mantenir relacions sexuals. Les dones quedaven amb ell, sopaven, xerraven i en el moment en què el veien despullat li deien «em sap molt greu però no puc fer-ho amb tu, no vull haver d’anar a l’hospital amb hemorràgia interna i haver d’explicar com me l’he fet». Perquè, és clar, el pitjor d’una cosa així és quan el metge et pregunta com t’ho has fet. Sort que no s’havia tret els calçotets. Sort. Sort!
-Nnnyyyy! -va esgargamellar-se ell, de nou, tot abonyegant la porteta metàl•lica d’una taquilla grisa amb la mà esquerra.
[…]
El Polla Man seguia donant-se cops, ara amb l’esquena, es devia haver avorrit de picar sempre amb el mateix tros de crani i amb els punys, i ho feia com els policies de les pel•lícules quan han d’obrir una porta d’un sospitós.
[..…]
En realitat es volia disculpar, però era d’aquell tipus de persones que per demanar perdó es pensen que n’hi ha prou amb asseure’s al costat de l’afrontat sense dir res.
-A mi em deixa! -va mig cridar el Fede, abans que l’al-tre fes res, tot donant-li petites bufetades molt ràpides a les mans.
El veterà es va quedar quiet, segurament desencantat per sempre de la raça humana.
Estava perdent els cabells i se’ls rapava; el fet que aquell dia no s’hagués afaitat la barba feia que li veiessis el conjunt de cara, cap i clatell de color marró, de manera que semblava un kiwi amb orelles (les orelles eren molt grosses).
[…]
-Em perdoni -va mormolar-li el noi-. Ho faig, perquè no vull agredir les persones vives.
Persones vives. Tenia la veu enrogallada, segur que era perquè aixecava pes i bramulava per ajudar-se.
[…]
-Dóna cops per entrenar-se? -va demanar-li el Fede, que ja havia vist que la commoció cerebral era de naixement i li havia de seguir la beta.
KJ
-Per desfogar-me.
-Ah, mira que bé -va exclamar amb to de reprovació. Ell era cívic, li agradaven coses com el mobiliari urbà i els pipi-cans. Estava content de viure en una ciutat amb caixers automàtics i botigues de revelat ràpid.
-I de què es desfogava? (si es pot saber).
-Del culturisme.
-I per què? (insisteixo, eh? Si es pot saber).
-Per coses.
-Que no ha pogut aixecar pes?
-Cent quaranta-cinc quilos -va contestar-li ell amb un sospir que tenia una culleradeta escumosa i volàtil d’orgull batut com una mousse.
-Però això és molt! -va animar-lo el Fede, que no en tenia ni idea del que era molt i el que era poc. Potser en aquell gimnàs el que era normal era aixecar-ne cent cinquanta (si era així, s’havia equivocat de gimnàs).

-Cent quaranta-cinc quilos és moltíssim -va repetir. -Sí, però… a quin preu econòmic? El Fede es va asseure al seu costat, meravellat per la naturalitat de la redundància: -A quin?
I el noi va balbucejar més que no pas parlar, però ho va fer de manera que la frase va quedar dividida en tres blocs diferenciats, com si després de cada un d’ells li hagués calgut agafar més aire. Va fer-ho amb les dents serrades i donant tres cops, un per cada bloc.
-Diuen!! -cop- que m’he!! -cop- dopat!! El Fede no va poder evitar de fer un somriure compacte amb la boca triangular d’un ocell amb dents: ara entenia el tema del priapisme; segur que era un efecte secundari de les píndoles. Tothom havia sentit explicar històries de dopatge on als gimnastes els sortia pit i a les gimnastes bigoti, per les hormones. Segur que quan deixés el tractament el membre se li aniria encongint, encongint fins que arribés a la mida normal (que era la del Fede). Fins i tot era possible que se li encongís una mica més, com a penalització per les substàncies que havia pres.
-I com és que s’ho pensen?
-Perquè he aixecat més que ells -i va afegir, molt críptic-: Es un miracle.

9 comentarios

  • MeZKaL julio 22, 2006en3:10 am

    Lo malo de las bibliotecas es que ahora no puedo pasar por tu casa a robartelo prestado. XD

  • solodelibros julio 22, 2006en10:22 am

    Sólo he leído a Empar Moliner en los suplementos veraniegos de algún periódico, y debo confesar que me pareció anodina y chabacana; bien es verdad que casi todos los escritores ‘relajan’ sus registros cuando trabajan para los suplementos de verano. Tenía pensado coger de la biblioteca «Te quiero si he bebido», pero siempre me arrepiento a última hora. Quizá me convenzas ahora con esta crítica.

  • Palimp julio 23, 2006en4:47 pm

    Mezkal, tengo otros de Empar que me puedes robar 😛

    Solodelibros, creo que no te arrepentirás si lees ‘te quiero si he bebido’. Espero 🙂

  • Magda julio 25, 2006en6:11 pm

    Nunca he leido a Empar Moliner, y ahora veo que hasta que lo traduzcan al castellano podré hacerlo. El título de ‘Te quiero si he bebido’ me ha gustado mucho.

  • Palimp julio 28, 2006en6:21 pm

    Creo que no tendrás que esperar mucho, Magda.

  • Joan marzo 14, 2008en6:47 pm

    El gran esperpento de Moliner.

    Desde luego recomeindo este libro a todas aquellas personas infelices, tristes, fracasadas, desesperadasy a ¡¡tota la humanidat por supuesto!!!!…Es sencillamente brutal, divertido y fluido. Un pistoletazo contra la depresión y la desazón absurda que nos atormenta la vida. Situaciones extrañas, surrealistas y divertidísimas: un mecánico de barrio obsesionado con elevar pesas que se convierte a una religión budista porque ve al Buda en un jamón, una dependienta de supermercado un pelín gordeta obsesionada con el color de las heces, una esteticista que come pan con plátano, una trabajadora social (que no familiar!!) bastante peluda y con problemas a la hora de tener relaciones sexuales con el sexo opuesto, un director mediocre de teatro independiente etc. etc………
    Es mi libro preefrido desde luego. Me gusta más que el enseñador de pisos y que sus posteriores libros de realtos.
    Buen día!:)

  • Palimp marzo 16, 2008en2:32 pm

    Empar debería escribir más libros como éste.

  • C.Martín octubre 4, 2011en6:36 pm

    Andaba buscando yo elegir libro de la lista que me han dado en catalán y creo que ya me he decidido
    🙂

  • Palimp octubre 6, 2011en2:47 pm

    Te vas a mondar.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.