Carson McCullers. El cor és un caçador solitari.

abril 3, 2012

Carson McCullers, El cor és un caçador solitari
Edicions 62, 2007. 378 páginas.
tit. Or. The heart is a lonely hunter. Trad. Ramon Folch i Camarasa.

Conocía el libro pero no me animaba a leerlo, pero lo reseñó ericz: El corazón es un cazador solitario y le puso muy buena calificación. Estaba en bolsillo en catalán a buen precio y me hacía falta para una promoción de hace mucho tiempo.

Copio el resumen de ericz (espero que no me riña):

Examina durante un año a cinco o seis personajes, los más interesantes de la ciudad; un año importante para cada uno de ellos, durante el cual se relacionan haciendo eje en Singer, un sordomudo que sabe hablar pero prefiere callar y sonreír.

Hago bien en fiarme de sus recomendaciones, me gustó mucho el tono apacible de la novela, la ternura que desprende y ese trasfondo de tristeza y esperanza. Sensible que es uno.

Calificación: Muy bueno.

Un día, un libro (216/365)

Extracto:
Els programes de ràdio se succeïen, i tots eren dolents. No li interessaven gens. Tot fumant, s’entretingué collint unes quantes fulles i herbes i fent-ne un ram. Al cap d’una estona, un nou locutor començà a parlar. Digué alguna cosa de Beethoven. Mick havia llegit coses sobre aquell músic, a la biblioteca. Era alemany, com Mozart. En vida, parlava en una llengua estrangera i vivia a l’estranger, com a ella li hauria agradat de poder fer. El locutor va dir que tocarien la tercera simfonia de Beethoven. Mick només escoltava a mitges, perquè tenia ganes de caminar una mica més i no li interessava gaire saber què tocaven. Llavors començà la música. Mick aixecà el cap, sobtadament, i es posà una mà a la gola.
¿Com havia estat, allò? Durant un minut, l’obertura es balancejà d’una banda a l’altra. Com una passejada o una marxa. Com Déu caminant en la nit. Tota ella quedà com glaçada per fora; només aquell començament de la peça li cremava per dins. Ni tan sols pogué sentir la continuació; es quedà allà asseguda, esperant, glaçada, amb els punys closos. Al cap d’una estona tornà a sentir la música, més dura i més forta. No, no tenia res a veure amb Déu. Era ella, Mick Kelly, caminant de dia i sola de nit. Sota el sol ardent i a les fosques, amb tots els seus projectes i els seus sentiments. La música era ella, la seva veritable personalitat. .
No podia escoltar prou bé per sentir-ho tot. La música bullia dintre seu. No sabia què fer. No sabia si aferrar-se a uns trossos determinats i meditar-hi per no oblidar-los, o si deixar-se anar i escoltar-ho tot sense pensar res ni intentar recordar. Valga’m Déu! Aquella música era el món sencer, i no podia escoltar-la prou. Després, a la fi, la melodia inicial es repetí, amb tots els instruments units en cada nota com formant un puny dur i ben clos, que la copejava al cor. I la primera part acabà.

3 comentarios

  • SU abril 6, 2012en12:04 am

    Fa temps que vull llegir-lo! ericz i tu m’heu animat a posar-lo decididament a la llista! i, per cert, no sabia que la traducció era de Ramon Folch i Camarasa (gran amic d’en Triadú).

    Gràcies!

    I gran abraçada lectora,

    SU

  • ericz abril 9, 2012en5:32 pm

    Cualquier mención en este sitio es un honor, muchas gracias. Y es una gran novela, muy sentimental.

  • Palimp abril 14, 2012en1:20 pm

    SU, seguro que te gusta.

    ericz, el honor es de este sitio. Un abrazo.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.