Anna Maria Villalonga. La dona de gris.

noviembre 16, 2017

Anna Maria Villalonga, La dona de gris
Llibres del delicte, 2014. 168 páginas.

Un hombre prejubilado y son objetivos en la vida se dedica a seguir a una mujer normal y corriente, gris. Sin ningún objetivo de acoso, sólo por salir de la rutina. Las cosas se complicarán cuando la rutina de la mujer cambie de un modo trágico y él mismo tenga que implicarse en su vida.

La historia, aunque con algunos elementos muy tópicos -el hijo drogadicto, por ejemplo- no está del todo mal. Pero está alargada tanto que la lectura se me hizo muy pesada. Las reflexiones del protagonista sobre lo divino y humano son de poco calado, con un interés muy escaso, y lastran el desarrollo de lo que podía haber sido un buen cuento largo.

Se deja leer.

A la llibreta ha començat a aventurar algunes conjectures. La Glòria està sola. Mai no queda amb ningú. No sembla tenir amics ni aficions visibles. Viu austerament i la feina representa la seva única activitat. Com que en alguna ocasió l’ha vist parlar pel telèfon mòbil, ha deduït que té algun conegut fora de la ciutat. La idea fa sentit. La família o els amics són lluny i ella s’hi relaciona bàsicament a través del mòbil. Com molta gent avui en dia.
A moments no pot evitar una certa tristesa. Li reca l’anodina existència d’aquella dona, que endevina tan similar a la seva. Fa esforços per no establir comparacions, però a voltes li resulta inevitable. Darrerament ha observat que la Glòria està més prima, desmillorada.- Des del començament li havia semblat que arrossegava alguna aflicció, però ara és obvi que ha empitjorat. Camina amb el cap cot i sempre vesteix amb el mateix to de gris, sense arreglar-se gaire. Malgrat que no s’hi acosta, creu distingir que fa mala cara i que les bosses dels seus ulls han adquirit una tonalitat més fosca, violàcia. Té aspecte de molt cansada. I si no es troba bé? I si està malalta? Tant de bo que no. Li sabria greu. A força de seguir-la, li ha agafat un cert afecte.
Tret d’això, no passa res més.
Un divendres de finals de novembre, abans que la Glòria torni de la feina, reconeix internament que la història s’ha estancat. Fa dies que no li cal obrir la llibreta. No hi ha cap novetat. L’argument és insípid, ha desembocat en un punt mort. I si s’ha equivocat
d’objectiu? Des del principi estava cantat que l’avorrida vida d’una perruquera insignificant, que ni tan sols no li agradava com a dona, no podria deparar-li gaires emocions. L’únic canvi recent és el seu aspecte decaigut, però aquesta no pot considerar-se, si més no de moment, una dada rellevant. Res a veure amb Vertigo, on James Stewart havia tingut la sort de caure atrapat per l’encís d’una Kim Novak espectacular, tota ella misteri.
Ell no pot ignorar, però, que la seva aventura ha estat propiciada per un senyal explícit, evident. Primer, l’estrany designi que el va impulsar a entrar dins la cafeteria. Després, el mocador perdut, l’objecte-correlat que disparà el tret de sortida. No. Ho té molt clar. No s’ha equivocat. Sens dubte està destinat a resseguir aquella trama, no una altra. L’únic que ha de fer és recompondre el seu propòsit inicial. S’ha promès convertir-se en el protagonista i allò vol dir que s’ha de bellugar. Moure’s. Actuar.
Amb aquest esperit, s’acosta al portal de la Glòria i es disposa a esperar. Començarà esbrinant més coses del lloc on viu.

No hay comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.