Andreu Buenafuente. Sense Llibre.

febrero 22, 2010

Editorial Planeta, 1999. 240 páginas.

Andreu Buenafuente, Sense Llibre
Orígenes

El primer programa de Buenafuente se llamaba Sense Títol y aunque yo nunca llegué a verlo algo debía tener porque fue el comienzo de una brillante carrera. Así que tocaba sacar un libro mediático explicando interioridades del programa y sucesos varios.

Normalmente este tipo de libros no suele valer mucho, pero este cumple con nota. Además de información útil para los admiradores de Buenafuente y su equipo contiene una serie de reflexiones generales que son interesantes de leer. Incluyendo la cita de Perich que inicia el libro:

¡Que maravilla, la tele! Te permite no hablar en casa y te da temas de conversación para hablar fuera de casa

La numeración de las páginas empieza por el final, originialidad que me ha gustado y que te permite saber en todo momento cuanto te falta para acabar. Algunas de las cosas que comenta Buenafuente se han mantenido a lo largo de los años, e incluso en algunas ha sido profeta. Por ejemplo, su admiración por Chiquito de la Calzada sigue incólume:

Fa molts mesos que dic «Sil» en lloc de «Sí», i «Nor» per dir que no. I el que és més preocupant: no trobo cap motiu raonable per deixar de fer-ho. Chiquito és únic. A la taula del despatx hi tinc emmarcada la postal que em va dedicar quan va venir al «Sense Títol». Doncs bé: faig com els toreros, sempre li reso una pregària abans d’afrontar una reunió important. Sé que el Gran Pare Espiritual de tota una generació d’humoristes ens observa les vint-i-quatre hores del dia i ens ajuda sempre que pot. Ja ho va dir en una entrevista: «Después de la muerte no sé si hay vida, però seguro que hay Fanta y Coca-Cola.» Això només ho pot dir un visionari. L’Església catòlica s’hauria de plantejar seriosament la beatificació de Chiquito. Però beatificar-lo en vida, eh? No fo-tem. La imatge del papa Joan Pau II al balcó de la plaça de Sant Pere, acompanyat d’un senyor baixet i calb, amb camisa estampada, esdevindria una de les imatges clau del segle xx, comparable a la caiguda del mur de Berlín, l’arribada de l’home a la Lluna o la compareixença als jutjats de Ruiz Mateos disfressat de Superman.

¿Por qué hacer un programa en directo? Porque es más fresco, el público lo disfruta más… así que aventura lo siguiente:

Assistiríem a un nou gènere anomenat «enregistrament en directe» que, potser, qualsevol dia veiem en alguna cadena. Si s’espatlla una camera en directe, continues amb una camera menys i surts del pas com pots. No hi ha cap altre remei. Normalment, fas una mica de broma, comentes el problema i a tothom li fa molta gràcia veure com un pobre home se’n surt d’aquell fangar de despropòsits. Tot queda «molt fresc i molt humà» i, si afegeixes allò de «són les coses del directe», tothom té la sensació d’haver-ho viscut abans. En canvi, si estàs enregistrant-ho, tens garantida mitja hora d’espera fins que el problema se soluciona. I la feinada més important és tractar de mantenir un clima de festa i emoció al plató. És evident que al públic no li agrada esperar, per molt que els mentalitzin abans d’entrar amb un entrepà en una mà i un refresc a l’altra. Quan vam enregistrar el programa especial de cap d’any de 1997, a Molins de Rei, vam batre tots els rècords coneguts fins aleshores. El públic va entrar al teatre cap a les quatre de la tarda i no el va abandonar fins passada la mitjanit. A la porta del teatre s’hauria de construir un monument que recordés per sempre aquelles víctimes: una estàtua dedicada a l’espectador desconegut, de mida real, amb el cul quadrat i aspecte d’estar patint una deshidratació.

Que es precisamente lo que hacer ahora: un programa en directo grabado. ¿Se puede competir con un Madrid-Barça? Pues no:

És com si el Rodríguez Picó ens fes una predicció catastròfica. Sabem que hi haurà tempesta i que «perdrem» abans de baixar de l’autobús. I és aleshores quan recordem allò que quasi havíem oblidat: que nosaltres no fem el programa per l’audiència —només faltaria!—, sinó per passar-ho bé. No tan sols tornem a dir mentides, sinó que ens les creiem; estem convençuts que, a pesar de tot, «sempre ens quedarà París, o sigui, el públic fidel del programa». Mireu: recordo un «Sense Títol» gloriós en què vam pretendre desafiar un partit del Barca pel Canal 33. Érem joves i inexperts. Més joves i més inexperts que ara, vull dir. Suposo que teníem l’autoestima més alta del que és recomanable, perquè vaig insistir al cap de programes, l’Albert Rubio: «Tu confia en mi, ja veuràs com no te’n penediràs.» Ell va provar de convènce’m, és clar; va dir que la parròquia del programa, per molt fidel que fos, miraria el futbol i passaria de nosaltres. Però jo no m’ho volia creure. «Et miraran a tu, et miraran a tu», em repetia davant del mirall del camerino. M’havia dutxat i el mirall era ple de baf; suposo que això m’impedia veure la meva pròpia imatge des-collonant-se de riure. El convidat era Gabino Diego, el programa pintava bé i no s’intuïa cap núvol de tempesta a l’horitzó. Bé: suposo que no veia cap núvol, ni res, perquè m’havia tret les ulleres abans de dutxar-me; això explica aquell atac de miopia estratègica que fins i tot un nen de sis anys hauria detectat.

Pero ahora, con las descargas y el streaming no hay esos problemas. La gente puede que no vea el programa, pero lo verá mañana en la web o se lo descargará (la mayor parte de los programas de Buenafuente se encuentran en el eMule).

Un libro de agradable lectura, aunque lo veo difícil de encontrar (yo mismo lo encontré en la calle).

Incluye una sección de fotos entre las que se pueden encontrar joyas como estas (click para ampliar):

Buenafuente Buenafuente2

4 comentarios

  • Rafa febrero 23, 2010en12:43 am

    genial, habrá que leerlo! (si lo encuentro, claro)
    saludos

  • Palimp febrero 24, 2010en6:23 pm

    No me importaría dejártelo ¿Te interesa?

  • manolito marquez febrero 24, 2010en8:24 pm

    el buenafuente es un crack¡

  • Palimp febrero 26, 2010en5:48 pm

    Sí que lo es.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.