Longus. Dafnis i Cloe.

mayo 15, 2018

Longus, Dafnis i Cloe
Edicions de la Magrana, 1993, 1994, 1995 y 1997. 164 páginas.
Trad. Jaume Berenguer i Amenós.

Historia de los amores de Dafnis y Cloe, que fueron encontrados abandonados por sendas parejas de pastores y criados como tales. El contacto diario les hace descubrir el amor y, tras vencer dificultades por parte de sus padres y superar diversas aventuras, se ven reconocidos por sus verdaderos padres y tienen un final feliz.

La trama, como se ve, no da para mucho, culebrón de los antiguos con abundancia de problemas de los que los protagonistas salen airosos, a veces por su propia virtud, otras por apariciones deux ex machina de las ninfas y el dios Pan. Lo salvan el lenguaje, cuidado y poético y muy disfrutable pese a los siglos transcurridos. También algunas escenas subidas de tono, tiernas y amables, y otras humorísticas.

Aunque se base en los mismos esquemas que muchos de los best sellers de ahora, la calidad es muy superior.

Recomendable.

Va trobar-lo estès a terra, magolat pels terribles cops que havia rebut dels corsaris: a penes respirava, de tanta sang que perdia. Però quan va veure Cloe, l’amor li va retornar una mica de calor:
—Jo, Cloe —li digué—, aviat em moriré. Aquests malvats corsaris, perquè defensava els meus bous, m’han abatut a cops com a un bou. Però tu, escolta, salva Dafnis, venja’m i fes perdre aquells miserables. He acostumat els meus bous a seguir el so de la meva flauta i a venir en sentir la crida del seu cant, per lluny que siguin a pasturar. Vés, doncs, pren aquesta flauta i toca la tonada que jo he ensenyat a Dafnis i Dafnis a tu; després deixa fer a la flauta i als bous que són allà, a la mar. Aquesta flauta, amb la qual he guanyat premis contra tants bovers i cabrers, te la dono. A canvi, besa’m abans no em mori i, quan sigui mort, plora’m; i quan vegis un altre bover guardant el meu ramat, recorda’t de mi.


Pregava Cloe que accedís a tot el que ell volia i que s’ajaguessin tots dos nus més estona que no acostumaven.
—Perquè —deia— no ens manca sinó complir aquesta de les instruccions de Filetas per a trobar l’únic remei que calma l’amor.
Però Cloe va preguntar-li què hi podia haver més que besar-se, abraçar-se i ajeure’s l’un al costat de l’altre, i què pensava fer quan s’haurien ajagut tots dos nus.
—El mateix —li respongué— que els marrans fan a les ovelles i els bocs a les cabres, i Veus com, després, elles ja no fugen i ells ja no es cansen anant-los darrera? Cada parella, com sadollada d’un plaer fruït en comú, ara pastura l’un al costat de l’altre. Cosa dolça, pel que es veu, és el que fan, i la seva dolçor venç l’amarguesa de l’amor.
—Però, ,;no veus, Dafnis, que les bocs i els marrans estan a peu dret quan fan això, i a peu dret també les cabres i les ovelles quan elles s’hi presten, els mascles muntant les famelles, i aquestes sostenint-los damunt l’esquena? I tu vols que m’ajegui amb tu a terra, i tota nua. <;És que les cabres i les ovelles no van, tanmateix, més ben vestides amb la pell que no jo amb la meva túnica?

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.