George Steiner. Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament.

abril 19, 2018

George Steiner, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament
AtmArcadia, 2006. 70 páginas.
Tit. or. Ten (possible) reasons for the sadness of thoughts. Trad. Roser Berdagué COsta.

El título no engaña. Si como dicen las palabras de Schelling del comienzo en toda persona hay un fondo oscuro que es el fundamento del conocimiento, entonces pueden existir razones para esta tristeza inherente al hecho de pensar. El autor encuentra diez:

1.- El pensamiento es infinito pero incompleto, siempre tiene la duda en el centro.
2.- Es intrinsecamente disperso.
3.- Es único y lo más individual del mundo, pero al mismo tiempo universal y trivial.
4.- Hay un choque entre lenguaje y pensamiento, entre razón y libertad.
5.- Es un gasto enorme y poco fructífero.
6.- Hay una distancia enorme entre expectativa y realidad.
7.- Existen cosas que escapan a nuestro pensamiento, que nunca podremos conocer.
8.- Nunca podemos saber lo que piensan los demás, el amor es una negociación entre soledades.
9.-Aunque hasta el más tonto de los hombres puede tener buenos pensamientos no es democrático, hay pensamientos profundos y otros banales.
10.-El pensamiento no es capaz de dar respuestas satisfactorias a las grandes preguntas sobre la muerte o Dios.

Ahora bien, haciendo de abogado del diablo como siempre me gusta hacer, estas razones no tienen por qué conducir a la tristeza. Algunas de ellas, por el contrario, me parecen fuente de vitalidad y alegría. La imperfección de las cosas es la que hace que el mundo palpite y que no sea algo cristalizado, perfecto, inmutable y eternamente aburrido.

Muy bueno.

La qüestió de Déu, però, sembla específica i singular de l’espècie humana. Som criatures dotades de la facultat d’afirmar o negar l’existència de Déu. Tenim els nostres inicis espirituals «en la Paraula». El creient fervorós i l’ateu radical comparteixen una mateixa manera d’entendre el problema. L’agnòstic indecís no nega la qüestió. Una afirmació tan senzilla com «Mai no he sentit parlar de Déu» seria considerada absurda. L’existència i la mort, pel fet d’estar relacionades amb «Déu», són objectes perennes del pensament humà atès que el pensament no és indiferent a l’enigma de la identitat humana, de la nostra presència en un món determinat. Nosaltres som -el famós ergo sum- en la mesura que ens esforcem a «pensar el ser», «el no ser» (la mort) i la relació d’aquestes polaritats amb la presència o l’absència, la vida o la mort de Déu expressades en termes antropomòrfics. La nostra situació política i ideològica actual està envaïda per la recessió parcial d’aquesta preocupació per part de les esferes públiques i privades en les tecnocràcies desenvolupades d’Occident, una recessió contrària a les furioses marees del fonamenta-lisme. Un agnosticisme tolerant exigeix madureses iròniques, «capacitats negatives» segons les anomenava Keats, difícils de congriar. Les simplificacions salvatges del fonamentalisme, ja siguin islàmiques o baptistes del sud dels Estats Units, estan en marxa.
El fet es manté, aclaparador: sigui quina sigui la seva envergadura, la seva concentració, el salt per damunt de les escletxes de l’mconegut, sigui quin sigui el seu geni executiu en la comunicació i en la representació simbòlica, el pensament no té més a mà l’aprehensió dels seus objectes primaris. Amb relació a Parmèmdes o Plató, no estem ni una polzada més a la vora de trobar una solució verificable de l’enigma de la naturalesa o de l’objecte, si n’hi ha algun, de la nostra existència en aquest univers probablement múltiple; de determinar la finalitat o no de la mort i de la possible presència o absència de Déu. Podríem haver-nos-en allunyat. Els intents de «pensar», de «pensar en profunditat» aquestes qüestions per tal d’arribar a algun santuari de resolució justificativa i explicativa han generat la nostra història religiosa, filosòfica, literària, artística i, fins a cert punt, científica; han atret els intel·lectes més poderosos i les sensibilitats més creatives de la raça humana: un Plató, un sant Agustí, un Dant, un Spinoza, un Galileu, un Marx, un Nietzsche o un Freud han engendrat sistemes teològics i metafísics de subtilesa fascinant i de propostes suggeridores. Les nostres doctrines, la nostra poesia, les nostres arts i les nostres ciències es referien, abans de la modernitat, al qüestionament urgent de l’existència, de la mortalitat i de la divinitat. Abstenir-se d’aquest qüestionament, censurar-lo, hauria estat com eliminar el batec definitori i la dignitas de la nostra humanitat. El vertigen de preguntar activa una vida abocada a l’examen.

Un comentario

  • Silvia abril 19, 2018en2:15 pm

    Steiner, sempre Steiner.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.