Marc Artigau i Queralt. Caixes.

enero 5, 2018

Marc Artigau i Queralt, Caixes
Sala Flyhard, 2011. 66 páginas.

Una pareja encara una mudanza. Rodeados de cajas se lamentan de la hostilidad de la vecina y esperan que en el nuevo piso las cosas irán mejor. Allí conocerán a otra pareja que también se acaba de mudar y que son como ellos pero en versión mejorada. Él ha suspendido el examen de piloto, el vecino es piloto. Ella da clases de baile, la vecina es bailarina.

Una obra de teatro muy bien construida, desde los personajes y sus dobles, el intercambio de cajas, la vecina repelente, la envidia, los celos, el deseo, la tragedia….

Recomendable.

MARIA: Tot això ho fas perquè estàs enfadat, no?
PAU: Què?
MARIA: Et conec Pau. Jo no en tinc la culpa.
PAU: No sé de què parles. No estic enfadat.
MARIA: Més del que et penses.
PAU: No em mal interpretis.
MARIA: Creus que a mi m’agrada canviar de pis?
PAU: No.
MARIA: Creus que a mi m’agrada anar a un de més petit? Aquest és preciós.
PAU: Aquest no és nostre.
MARIA: Aquest no és el problema… L’altre tampoc.
PAU: L’altre serà nostre.
MARIA: D’aquí setanta anys.
PAU: Quaranta.
MARIA: Pau, a mi també m’emprenya que la senyora Paquita s’hagi tornat boja. Però crec que ha estat la vida que l’ha configurada com un monstre. Hi ha gent que neix genèticament desgraciada, d’altres s’hi tornen… No dic que no sigui culpa seva. Però sí, ho és. Ha fet tots els esforços per a convertir-se en un ésser detestable. No he oblidat com es va posar de contenta quan vas suspendre l’examen de pilot d’avió i que ho va explicar a tothom de l’escala i cada cop que ens trobàvem a l’ascensor aprofitava qualsevol excusa per humiliar-nos. Et penses que no tinc memòria? Les pintades a la porta, els escarabats que queien des del balcó. No puc oblidar-ho. A mi saps què em feia? Em mirava les cuixes i em deia: Nena, tu mai no seràs ballarina. Ja ho sóc, Paquita. Ets professora. I què vol dir?
Qui sap sap i qui no ensenya. Es evident que només són professores aquelles que no han arribat a ser ballarines de debò.
I jo l’ignorava Pau. No volia donar-li el plaer, ni donar-li el poder de veure’m plorar.
Saps quan crec que va deixar de viure? Quan la seva filla Paquita, va marxar del pis del costat.
PAU: No sé per què li va posar el mateix nom.
MARIA: Llavors va omplir el replà de gats, te’n recordes? I aquella cridòria a les tantes de la matinada. Encara recordo la primera vegada que vas perseguir un gat, a les tantes de la nit, per casa completament despullat i amb una escombra mentre l’amenaçaves de mort.
Pausa.
PAU (Referint-se a la capsa de sabates): Mira què hi ha a la capsa.
MARIA: Ja ho sé que nosaltres no tenim res a veure amb ella. Bé, vivim al costat. I és la propietària. Són prou motius, oi? No érem al lloc adequat ni al moment just. A vegades quan la trobava a l’ascensor em naixien unes ganes d’escopir-li a la cara, però m’ho havia d’aguantar. Tenia la boca ja tota salivant, plena, i mentre la mirava als ulls m’ho havia de tornar a empassar. M’he empassat litres de saliva que portaven el seu nom. Hauria mort ofegada pels meus gargalls, aquesta dona. Creus que no he pensat mai que es mereix morir tota sola? D’una malaltia espantosa. Ho pensava al llit just abans d’anar a dormir i després m’espantava de vergonya, com podia desitjar-li tant de mal algú. Jo també sé que no té cap dret de fer-nos el que ens fa, encara que el pis sigui seu. Però ja està. Deixem-la en pau.
PAU: Vols una llista de tot el que ens ha fet?
MARIA: I què hi guanyaràs?
PAU: L’ordre ajuda a la justícia.
MARIA: Vull estar tranquil·la.
PAU: No has mirat què hi ha a la capsa.
MARIA: Vull anar al lloc adequat al moment just. Res més.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *