Sergei Dovlatov. La filial.

septiembre 6, 2017

Sergei Dovlatov, La filial
Labreu, 2016. 160 páginas.
Tit. Or. Filial. Trad. Miquel Cabal Guarro.

Hay que aplaudir a la editorial Labreu por haber publicado tanto y tan bien a Dovlatov. Un autor que, pese a su calidad, no está muy editado en castellano.

La perestroika acaba de empezar y al protagonista lo mandan a cubrir una convención sobre El futuro de Rusia. El relato oscila entre el retrato irónico y punzante de los asistentes a la convención y sus posturas sobre el pasado, presente y futuro de Rusia y el reencuentro de su primer amor, que le traerá un caudal de recuerdos.

Las desventuras de un joven todavía bisoño y su abandono de la universidad contrastan con la ironía del escritor adulto que, pese a todo, todavía conserva algo de su juventud.

Ternura y humor se dan la mano con una prosa de primera línea, con una traducción excelente. Hay fragmentos para enmarcar (tantos que aquí recogen muchos: Citas de La Filial. Me ha gustado mucho.

En Taràssevitx, el redactor, es va aixecar de l’escriptori, cobert de papers.
—Entra, seu —va dir.
Vaig seure.
—Has hagut d’anar mai a Califòrnia?
—Tres vegades.
—I què, t’ha agradat?
—I tant! Un lloc de somni, un racó del paradís.
—Vols anar-hi un altre cop?
—No.
—Però per què?
—La família, les preocupacions domèstiques, etcètera.
—Amb més raó, vés-hi. Descansaràs, et distrauràs. Per cert, que a Califòrnia ara és abril.
—I com pot ser, això?
—Bé, vull dir que hi fa calor. Jo hi aniria sense pen-sar-m’hi: sol, mar, noies amb banyador… Perdona, m’estic desviant del tema.
—I ara, continua —vaig dir.
El redactor va continuar:
—Una pregunta més. Digue’m què en penses del futur de Rússia. Però amb sinceritat.
—Amb sinceritat? No res.
—Ets un tipus curiós. No vols anar a Califòrnia. No penses en el futur de Rússia.
—Encara no n’he acabat d’entendre el passat… De fet, què vols que en pensi? Ja ho anirem veient mentre visquem.
—Ho veurem si vivim prou per veure-ho —va assentir el director.
En Taràssevitx em va preguntar fa temps:
—Tens ideals polítics de cap mena?
—Diria que no.
—No tens cap concepció del món, encara que sigui jus-teta?
—Doncs no.
—I què tens?
—Una visió del món.
—Que no és el mateix o què?
—No. Hi ha la mateixa diferència que entre un treballador fix i un d’eventual, per exemple.
—Em fa l’efecte que et passes de llest.
—Ho intento.
—Però, aviam, això dels ideals, què? Treballes en una emissora amb una línia política concreta. No et farien pas nosa, uns ideals.
—Són imprescindibles?
—Per als treballadors fixos, sí. Per als eventuals, són desitjables.
—Va bé —vaig dir—, llavors escolta’m. Penso que d’aquí a cinquanta anys el món estarà unit. Per bé o per mal, això ja és un altre tema. Però estarà unit. L’economia serà global. No hi haurà fronteres polítiques. Tots els imperis s’esfondraran i formaran un sistema econòmic unificat…
—Saps què —va fer l’editor—, val més que et guardis aquests ideals. Són una mica massa progressistes.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *