Sergei Dovlatov. La zona.

julio 14, 2017

Sergei Dovlatov, La zona
Labreu, 2009. 232 páginas.
Trad. Miquel Cabal.

Un libro de Dovlatov no me fue suficiente. Después de La filial busqué esta Zona, apuntes de un vigilante de campo. El autor fue llamado a filas y le tocó ir a un campo de prisioneros, a un Gulag, pero como guardián. Un punto de vista diferente al que estamos acostumbrados.

Los sucesos que se narran tienen crueldad, sí, pero sobre todo un carácter irreal. Ese mundo fuera del mundo que son las prisiones alcanzan límites insospechados bajo del yugo de una dictadura política.

A esto tenemos que añadir el alto nivel literario de las narraciones de Dovlatov, que no se limitan a contarnos truculencias, lo hacen con prosa de calidad.

Muy recomendable.


Davant meu, a la vora d’un foc baix, hi havia un home assegut. Al seu costat, damunt l’herba, hi blanquejava un llibre. A la mà esquerra, hi tenia una llesca de pa…
—Hola -digué en Kuptsov-. A veure què et sembla, mestre. Aquí explica que un home mata una vella per diners. Es turmenta tant, que se’n va voluntàriament a treballs forçats. Doncs imagina’t, vaig conèixer un tipus al Turquestan. El tipus n’havia pelat una trentena i no tenia cap condemna. Va viure fins als setanta anys. Tenia fills i néts i ensenyava música quan ja era vell… I encara més, la història demostra que te’n pots sortir de més fortes. Per exemple, en pots enterrar deu milions, o els que siguin, i després fumar-te un Hercegovina Flor…23
—Escolta’m -vaig dir-li-, et ben juro que acabaràs treballant. Tard o d’hora, faràs de conductor, d’operari o de carreter. En el pitjor dels casos, tallaràs branques. Acabaràs treballant, o moriràs a l’aïllador. Acabaràs treballant, te’n dono paraula. Si no, la dinyaràs…
El reclús em va mirar com si fos un objecte. Com si fos un cotxe estranger al davant de l’Hermitage. Va observar-me des
23. El tabac d’aquests cigarrets era el que Stalin feia servir per ompir-se la pipa. (N.delt.)
del radiador fins al tub d’escapament. Després va pronunciar amb claredat:
—M’agrada passar-m’ho bé…
I, de sobte, un pont de comandament sobre les ones. Veles esquinçades. Vent, esquitxos salats… Un miratge…
Vaig preguntar-li:
—Treballaràs?
—No. Vaig néixer per robar.
—Cap a l’aïllador!
En Kuptsov s’aixecà. Era gairebé educat amb mi. Una ganyota de sorpresa alegre se li congelà a la cara.
En algun lloc queien els pins, tot fregant el cel. Un camió de fusta retrunyia.
En Kuptsov va resistir una setmana a l’aïllador. Sense cigarrets, sense aire, a mitja ració.
—Fot-li, mestre -deia, quan jo passava pel costat de l’obertura de la seva porta.
Finalment, el supervisor el va deixar entrar a la zona. El mateix dia ja tenia conserves, mantega i pa blanc. Una organització misteriosa, l’assistència social de la presó, l’havia proveït de tot el necessari…


—Fem un descans! -anuncià el delegat polític- Per avui ja n’hi ha prou.
—Llàstima! -digué en Gurin.- Justament ara que m’havia vingut la inspiració.
—A veure si ho avaluem -en Khuríev va treure un bloc de notes i continuà-. Lenin més o menys s’assembla al de veritat. Timofei, un notable baix. Polina, millor del que em pensava, per ser sincer. Però Dzerjinski no convenç, no convenç gens. Recordi que Dzerjinski és la consciència de la revolució. Un cavaller irreprotxable i sense por. I a vostè li surt com una mena de pres reincident…
—Faré un esforç -assegurà en Tsúrikov amb indiferència.
—Sap què deia Stanislavski? -continuà en Khuríev.- Stanis-lavski deia: «No m’ho crec!». Si un actor llegia en fals, Stanislavski aturava l’assaig i deia «No m’ho crec!»…
—Això mateix diuen els polis -remarcà en Tsúrikov.
—Què? -el delegat polític no l’entengué.
—Dic que els polis també repeteixen això: no m’ho crec… No m’ho crec… Em van enganxar un cop a Rostov, l’investigador era un imbècil…
—No us deixeu endur! -s’esgargamellà el delegat polític.
—I encara menys davant d’una dama! -hi afegí en Gurin.
—No sóc cap dama, jo -en Khuríev va aixecar la veu-, sóc un oficial de l’exèrcit regular!
—No parlava de vostè -aclarí en Gurin-, sinó de la Lébe-deva.
—Ah, ja -féu en Khuríev.
Després es tombà cap a mi:
—Estigui més actiu, la propera vegada. Prepari’s les observacions. .. És una persona educada, culta… Ara ja pot marxar. Ens veurem el dimecres… Què li passa, Lébedeva?
La Tamara tenia esgarrifances i arrugava el mocador.
—Què té? -preguntà en Khuríev.
—Que pateixo…
—Perfecte. D’això se’n diu ficar-se en el personatge..,
Ens vam acomiadar i ens vam dispersar. Vaig acompanyar en Gurin fins al sisè barracó. Ens anava de camí.
A aquella hora ja era fosc. El caminoi estava il·luminat per les bombetes grogues de sobre la tanca. Pel corredor de seguretat, fent dringar les cadenes, anaven amunt i avall uns pastors alemanys.
Inesperadament, en Gurin va dir:
—Quanta gent es deuen haver carregat?
—Qui? -no el vaig entendre.
—Doncs aquests gossots… Lenin i Dzerjinski. Aquests cavallers irreprotxables i sense por…
Vaig callar. Com havia de saber si me’n podia refiar. I, a més a més, per què en Gurin era tan obert amb mi?
El reclús no ho deixava córrer:
—Jo, per exemple, sóc aquí per robatori; el Fideu, posem per cas, va fotre l’eina allà on no tocava, i en Gueixa va fer alguna cosa relacionada amb l’estraperlo… Com pot veure, cap de nosaltres no ha mort ningú… Aquests, en canvi, van enfonsar Rússia en sang i res de res…
—Bé -vaig dir-, s’està passant…
—Com que m’estic passant? Però si representen la màfia més sanguinària…
—Escolti, acabem aquesta conversa.
—Va bé -digué.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *