Pepe Sales. Sense re sense remei.

enero 20, 2017

Pepe Sales, Sense re sense remei
Labreu, 2009. 204 páginas.

Del disco que le dedicó Albert Plá pasé al documental ‘Pobres pobres que els donguin pel cul’ y de ahí a buscar algo publicado de este artista del margen, pintor, poeta, músico, guionista, pero sobre todo salvaje, experimental, que vivió al límite y murió como tantos víctima del SIDA.

Hay una selección de 50 poemas (canciones de amor y droga), unas pistas interpretativas de los mismos, una selección de su diario y algunas cartas. También reproducciones de algunos de sus cuadros. Suficiente para hacerse una idea de la calidad del autor.


LEFA’M
Lefa’m
lefa’m
blau àngel de nit
que passes de mi

Jo de l’amor no sé què dir
En realitat era el coixí
L’àngel no hi és al dematí
i tan sols hi ha lefa en el llit

Visquin les nits, morin els dies
Però lefa’m
lefa’m
blau àngel de nit
que passes de mi

MERITXELL
Meritxell
s’ha fet gran
porta nois
a dormir a casa
Meritxell
i aquests nois
volen fer
la pluja daurada
Meritxell
s’ha fet gran
busca nois
per muntar una farra
Meritxell
sap què vol
se li en fot
que li diguin guarra
Meritxell
i aquests nois
se li, què?
se li pixen a la cara
Meritxell
la pluja daurada

CANÇÓ DE BARRI
(Barcelona, 1986)
Matí de boira i calitja vells lefosos als bancs
Barri pobre i míser delinqüent i mangant
Busco un home a la platja sap que allà el trobarem
Cal creuar per la sorra fins als banys Sant Miquel

Prepara prest els diners no volen de tu res més
Ell ven la pau als seus sobrets

Cançó de barri.
pobres pobres que els donguin pel cul
Pobres pobres, pobrets els pobres

Un bon dia no hi era tots els jonkis malalts
perquè un nou policia vol per ell també un tant
I tu espera i espera que el negoci és molt gran per davant,
per darrera sortirà un traficant

Prepara prest els diners no volen de tu res més
Ell ven la pau als seus sobrets

Cançó de barri,
pobres pobres que els donguin pel cul
Pobres pobres, pobrets els pobres

Decideixes anar al metge drama gran familiar
Pensa-t’ho dues vegades et sortirà molt més car
Desespera’t i espera’t pel Seguro Social
que ara els sobren rates per anar experimentant

Prepara prest els diners no volen de tu res més
Ell ven la pau als seus sobrets

Cançó de barri,
pobres pobres que els donguin pel cul
Pobres pobres, pobrets els pobres

MORO MORO
(Budapest, 1990)
Jo és que em moro.
és que em moro
cada dia més malalt
I és que em moro.
que em moro
cada dia més malalt

La teràpia de l’aigua fa que suï sidral
i elimini toxines amb lo cares que van
i bavejo bavejo
i trec bava pel cap
és la fi del martiri
és l’enyor del deliri
és la cura a l’exili
què hem de fer Budapest
La tortura dels nervis la resposta al neguit
Això no ho cura ni un cura això no ho cura ni Crist
I em marejo em marejo
i em marejo amb cl nas
de la fi del misteri
de l’enyor de l’exili
d’aquest meu putiferi
quin excés Budapest
Trobe reis dins de l’aigua trobe sis, sis de pies
També hi juga la sota tinc un trio ben trist
I em noquejo em noquejo
I em noquejo amb el puny
Tinc sirocco en el coco
tinc sirocco en la bul
Trobe cartes a l’aigua
Es urgent Budapest

MORO MORO
La primera de les 3 cançons que va fer a Budapest per al programa Glasnost de TVE. Acabava de saber que tenia la sida i ja es trobava francament malament. L’impacte psicològic del “sí” él
tremendo (ja feia temps, però, que es penjava una creu de positiu al pit) encara que menys real i dolorós que la infecció galopant d’orella que tant li va complicar els rodatges, l’escriptura i la gravació dels tres temes. Suant les drogues que havia acumulat. Supurant i purgant, sense sexe, sense res, sense remei, pensa que li ha arribat l’hora i només li queda dir-ho, explicar-ho, foragitar-ho, expulsar-ho, vomitar-ho. Un trio ben trist per un mal jugador desafortunat.”! és que em moro, que em moro, cada dia més malalt.” Sempre havia demanat un epitafi que li feia patxoca. “”Ja us ho deia jo que estava malalt!”
La frase “Això no ho cura ni un cura”, la va copiar d’uns gratinis misteriosos que van aparèixer de cop per diferents barris de Barcelona, escrits amb guix i tots amb el mateix traç i la mateixa cal·ligrafia, com en sèrie. També deien, Lee la Bíblia, Ves a misa, Manda la pasta a Tulsa, tot molt sospitós… Més tard, va saber que eren consignes que una dubtosa secta havia ensenyat a dibuixar i una sèrie d’analfabets perquè escampessin la seva doctrina pels murs de la ciutat.

Liberadas las llagas de adicción en mi conciencia y finita la eufòria de haberlo conseguido, aquí quedan los días. uno tras otro mostràndome la vida e interrogándome con su fría impertinència sino habré perdido. Son tus cartas cargas de ánimo para no resignarme a la derrota. Suba el animo con sonrisas de pròtesis dental, nuevos tam-tams batean mi corazón con nuevas danzas; solo me rindo a la belleza. deseo la armonía. deseo compañíaa, dadme rock&roll. Al fin y al cabo sé que del amor solo he fumado una colilla.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.