Flavia Company. Una gàbia un tresor i unes sabatilles vermelles.

noviembre 17, 2016

Flavia Company, Una gàbia un tresor i unes sabatilles vermelles
La meva Arcadia, 2014. 96 páginas.

La meva Arcadia está publicando libros infantiles pero siguiendo el modelo e inspiración de la editorial para adultos. Textos articulados sobre un concepto -en esta ocasión, el diálogo- que animen a la reflexión.

Este volumen se compone de 21 cuentos en los que el diálogo tiene un papel protagonista. Desde la nube que consigue -a duras penas- comunicarse y hacerse amiga de un avión hasta el pájaro que se pone de acuerdo con la jaula que lo alberga. Porque en ocasiones -no siempre- hablando se entiende la gente.

Las ilustraciones de Max, como admirador suyo que soy, me han parecido magníficas, en un blanco y negro que juega con la silueta.

Me gusta que libros de cuentos con letra, donde la ilustración sea un apoyo y no el centro
de atención aparezcan en el mercado.


UN AVIÓ I UN NÚVOL
Havia estat molt de temps pensant-hi. Li havia costat molt decidir-se però, finalment, aquell era el dia escollit.
El núvol va parlar per a ell mateix, en veu molt baixa, perquè no el sentissin els núvols de la vora. «L’hi diré quan estigui arribant, quan el vegi venir, sí, és millor dir-l’hi abans i no quan se’n vagi, l’hi he de dir ràpidament, és clar, perquè no hi ha dubte que passarà molt de pressa. Li diré… A veure, què li puc dir?, o sigui, com l’hi puc dir? Li puc dir: Hola, hola, avió, atura’t sisplau que vull que ens coneguem una mica. Oh, avió, avió, fa tant de temps que et veig, dia rere dia, sempre amb les teves ales tan netes i brillants. Ets veloç i valent. Ets fort i àgil. M’agraden les piruetes que fas al cel, quan puges i baixes i vas cap amunt i cap
avall i caus en picat i tornes a pujar. Quin vertigen deu fer! M’agradaria venir amb tu, m’agradaria que m’hi portessis. Només caldria que ens uníssim amb un fil. Em portaries a remolc, què et sembla? M’agradaria veure món i, és clar, la velocitat d’un núvol no és la que escollim, depèn del vent, i no anem tampoc cap a on volem… Oh! Com li diu un núvol a un avió que vol ser amic seu?»
Els pensaments del núvol van quedar interromputs pel brunzit d’un motor en la llunyania. Era ell. Tardaria pocs instants a veure’l a l’horitzó.
De cop, va aparèixer. I és que sempre apareixia de cop i volta. Les ales vermelles tallant l’aire i fent dibuixos al cel blau. El rastre blanc rere la cua, ara en forma de cercle, de llaç, de muntanya, ara traçant algunes lletres, ara alguns números. Era un avió acròbata. Un dels millors.
El núvol el va mirar embadalit, amb la boca ben oberta. Quan va veure que s’acostava, es va preparar per deixar anar les paraules que tant de temps havia rumiat. Només va arribar a dir: «Hola, hola, avió». Quan va haver dit això, la nau ja havia passat rabent. Al núvol li va semblar, no obstant això, que l’havia
sentit. Va pensar: Molt bé, doncs l’hi diré a poc a poc, cada dia una mica.
L’endemà, doncs, va deixar anar unes quantes paraules més. I l’altre, unes quantes més. I l’altre i l’altre i l’altre. De vegades li semblava que l’avió passava una mica més lentament pel seu costat, però, és clar, no es podia pas aturar. Els avions no es poden aturar perquè caurien!
Després de dos mesos, va aconseguir dir tot el que havia de dir. Havia arribat, pensava, el moment de la resposta. El núvol esperava aquell matí, com tots els altres matins fins aquell dia, veure venir l’avió.
De cop, va aparèixer. I és que sempre apareixia de cop i volta. El núvol esperava impacient que se li acostés. Quan ho va fer, va veure amb incredulitat i entusiasme que, a la cua, l’avió duia un cordill llarg i gruixut.
—Agafa-t’hi fort! —va cridar l’avió al núvol.
El núvol s’hi va aferrar. El primer que va sentir va ser una forta estrebada però, tot seguit, es va sentir arrossegat per una força veloç i emocionant. Volava. Era un núvol-avió. Era un núvol viatger. Era un núvol diferent. Era un núvol que estava als núvols perquè havia fet el seu somni realitat.

UNA NENA I UNA HEROÏNA DE VIDEOJOC
El joc «La investigadora Sara Render» és el joc més ben fet del món, en opinió de la Laura, que hi juga a totes hores des que li van regalar la PlayStation 3.
La Sara Render és una científica exploradora que descobreix grans estafes a diferents llocs del món. Viatja sense parar i fa servir tota mena d’avenços tecnològics per esbrinar el que li cal. Les seves missions són sempre un èxit. Però, és clar, fins que no passes una missió, no pots jugar a la següent. El joc no s’acaba mai, sinó que n’augmenta la dificultat a mesura que el jugador avança. La Laura ha aconseguit fer més missions que ningú altre de la seva classe. Això sí, té amargats els pares i els professors, perquè no endreça la seva habitació ni estudia.
Avui, com sempre, la Laura arriba de l’escola, llança la seva motxilla a sobre el llit, no se li acut obrir
un llibre per estudiar o una llibreta per fer els deures, i va directa al menjador, engega la tele i la Play, agafa el comandament, carrega el joc i espera impacient que s’obri.
La seva sorpresa és que, quan apareix la Sara Ren-der, no es tracta de la pantalla que esperava. La Sara Render l’està mirant directament als ulls i diu:
—Hola, Laura.
La Laura apaga la Play. Deu haver estat un defecte, un bucle, un vés a saber què, pensa. Torna a engegar. El cor li va de pressa. I una altra vegada surt la Sara Render, que diu:
—Hola, Laura. No apaguis la Play. Escolta’m.
La Laura abaixa el volum. No vol que l’Alba, la seva germana gran, la senti des de la seva habitació. La Sara Render continua dient:
—Aquest joc ja no és un joc, Laura. Has acabat totes les pantalles i has superat tots els nivells de dificultat. En saps tant, has jugat tantes i tantes hores, que ja no et queda res per fer o per descobrir. Ara només pots fer un pas endavant si hi entres.
—Si hi entro? —diu la Laura, confusa—. Què vols dir?
La Sara Render mou el cap a banda i banda. Aquella nena no sap el perill que corre. Li explica:
—Tots els que formem part del joc et coneixem. Hem passat moltes hores vigilant els teus moviments. Tantes com tu els nostres. Sabem que l’únic que t’importa és el nostre món. Sabem que no vius al teu món.
No t’agrada estudiar, no escoltes els teus pares, no t’ho passes bé amb els teus amics, no estimes el teu gos… —Quan va arribar aquí, la Laura es va preguntar on devia ser el Granota. (El Granota era el seu gos.)
—Ep, ep, ep —va dir la Laura—. Això no és pas així.
La Sara Render no la va deixar continuar. La va interrompre:
—Ah, no? No és així? Doncs això és el que pensa tothom que t’envolta, Laura. Fa temps i temps que la gent no compta amb tu. Et truquen les teves amigues perquè vagis a les seves festes o al cinema amb la colla? Queden amb tu per fer els deures? Surts a passejar amb el Granota? T’has recordat de fer-li a la teva germana el favor que et va demanar? Potser ni te’n recordes, del que et va demanar…
La Laura va pensar que era cert que la seva germana li havia demanat alguna cosa, i que era cert també que no se’n recordava. La Sara Render va continuar parlant:
—Ha arribat el moment que entris. O sigui, que abandonis el teu món i vinguis a viure a dins del joc. No has sentit parlar de nens que desapareixen sense
que ningú sàpiga on han anat a parar? Ja t’ho dic jo: als jocs que juguen. Aquí n’hi viuen uns quants, de nens com tu. Què hi dius?
La Laura es va quedar quieta i callada. Va pensar que, en realitat, ja era com si hagués anat a viure al joc. Va mirar al seu voltant. Va sentir que li agradava casa seva, i la música que venia de l’habitació de l’Alba, i que la seva mare estigués a punt d’arribar i l’escalfor del Granota a les nits, quan dormia al seu costat, i…
Els pensaments de la Laura van quedar interromputs per la Sara Render:
—T’ho penses, d’acord? Ara apaga la Play. Si la tornes a engegar algun altre cop, m’ho prendré com una resposta, entendré que vols deixar el teu món, de manera que posaré el pont informàtic adequat i, automàticament, deixaràs casa teva per sempre més. Anima’t! Ens ho passarem molt i molt bé! Què hi dius?
La Laura va apagar la Play, va anar a buscar el Granota, va trucar a la seva amiga Caria per veure si li venia de gust acompanyar-la a passejar el gos i, tot just abans de sortir, va anar a l’habitació de l’Alba perquè li recordés què li havia demanat.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *