Caryl Churchill. Top Girls.

mayo 18, 2016

Caryl Churchill, Top Girls
Institut del Teatre, 1988. 116 páginas.
Trad. Imma Garín.

Leído en la traducción al catalán de la biblioteca teatral. Una obra protagonizada por mujeres, que hablan de temas propios de mujeres, con voz auténtica. Verdadero aire fresco en un mundo dominado por los estereotipos.

Destacable el contraste entre la primera parte, con personajes históricos y el resto, en un ambiente cotidiano.

Calificación: Bueno.

Níjo: Marlene!
Marlene: Beguem alguna cosa mentre esperem les altres. Beguem alguna cosa. Quina setmana!
Níjo: Solien ser els homes els que bevien tant. Jo acostumava a ser una de les donzelles que servien el vi.
Isabella: També n’he begut, de vi. Calent. En un got molt petit. És molt reconfortant, després d’un dia de pluja.
Níjo: Una nit, el pare va proposar tres rondes de tres copes, una cosa normal. Però l’emperador, en lloc de dir tres rondes de tres copes, va dir tres rondes de nou, així que ja us podeu imaginar. Finalment, l’emperador va passar la seva copa al meu pare i va dir: «Que l’oca salvatge vingui a mi, aquesta primavera.»
Marlene: Què, què?
Nii<>: És una al·lusió literària a una narració èpica del se-
gle vint, / Sa Majestat era una persona molt culta. [SABELLA: Et refereixes a l’emperador del Japó? / Una ve-ggda em va presentar l’emperador del Marroc.
NlJO I ii realitat era Pex-emperador.
MARÍ BNl Però no era vell? De debò, Isabella?
Ni m i Vinl i nou.
I’.aiui i a Oh, rs una història molt llarga.
Marlene: Vint-i-nou anys és una edat estupenda.
Níjo: Bé, jo només en tenia catorze i sabia que volia alguna cosa, però no sabia què. M’envià un vestit llarg de vuit gruixos, i jo l’hi vaig tornar. De manera que, quan va arribar el moment, jo solament podia plorar. Les robes finíssimes que jo portava van ser estripades. Però fins i tot aquell matí quan se n’anà / — portava una roba
Marlene: Que vols dir que et va violar?
Níjo: verda amb unes ratlles escarlates, i uns pantalons profusament brodats. Jo de seguida vaig notar una cosa diferent en ell. Em vaig sentir incòmoda. No, és clar que no, Marlene, jo li pertanyia, era per a això que em van educar, ja des de ben petita. De seguida em vaig adonar que em posava trista si no tornava. Era molt depriment, un dia i un altre sense saber si tornaria. No em va agradar mai, haver-li de portar altres dones.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *