Jesús Purroy. Tot el que cal saber per saber-ho tot.

octubre 5, 2015

Edicions Bromera, 2008. 174 páginas.

Jesús Purroy, Tot el que cal saber per saber-ho tot
Las bases de la ciencia

Uno de los mejores libros críticos sobre las medicinas alternativas es L’escandol de la medicina alternativa, desgraciadamente editado sólo en catalán. He tenido la suerte de que el traductor, Jesús Purroy, me dejara un comentario en esta bitácora. Gracias a eso he podido descubrir su página, me he enterado de la existencia de este libro, lo he leído con gran placer y lo comento aquí para que no se lo pierdan.

Los libros de divulgación son escasos. Ignoro si esto ha sido así siempre o si vivimos en una época en que la ciencia no despierta la más mínima curiosidad. En cualquier caso es sorprendente como dependemos cada vez más de la tecnología mientras que el público en general cada vez ignora más los principios que hacen funcionar su mundo.

Todavía más escasos -por no decir inexistentes- son los textos que expliquen los fundamentos del método científico. Pese al relativismo cultural del postmodernismo, y a despecho de los que afirman que es sólo un discurso entre otros, lo cierto es que la ciencia es el mejor sistema que tenemos para describir y comprender el mundo que nos rodea. Su éxito es indudable, no sólo por las aplicaciones prácticas que han hecho nuestra vida más fácil, también para explicar el funcionamiento del universo, algo que no nos da de comer pero alimenta nuestro intelecto.

El autor explica de una manera sencilla las razones de ese éxito. Intenta definir qué es exactamente la ciencia, qué la diferencia de otras maneras de ver el mundo, como la religión, de qué objetos se ocupa, cómo se detectan y corrigen los errores o cómo hay que descartar mucho para llegar a la verdad.

Lo que me ha sorprendido agradablemente es que al mismo tiempo se dedica a exponer diversas teorías que no son ciencia, aunque algunas tengan el estatus de tal. Las flores de Bach pueden venderse muy bien, pero se basan en una gran cantidad de supuestos de los cuales prácticamente ninguno está demostrado. Los libros de física cambian cada año, pero disciplinas como la astrología y otros saberes milenarios no pueden evolucionar.

Algunas teorías que no triunfan en la ciencia pasan al mercado. La teoría del magnetismo animal quedó desacreditada, pero cada cierto tiempo vemos una versión de las pulseras magnéticas que se encargan de proporcionarnos una gran cantidad de ventajas. Otros aprovechan un lenguaje que parece científico para tratar de hacer creíbles sus teorías, pero lo que dicen no tiene ningún sentido. El autor reproduce este fragmento de entrevista que el dudoso divulgador científico Eduardo Punset le hizo a Popp:

Sí. De fet només amb uns pocs fotons es produeixen efectes quanties, no parlo d’efectes clàssics. Tenen a veure amb una radiació coherent. I la radiació provoca que les interferències en l’espai que hi ha entre les cèl·lules siguin més grans, però aquí la radiació és una radiació en què es fan servir les interferències com a forma de comunicació. Els fotons que emeten les diferents cèl·lules interfereixen i fan que les interferències siguin més grans entre les ones que emeten les cèl·lules. Les amplituds dels camps elèctrics provoquen, principalment, interferències destructives, de manera que la radiació entre els sistemes, en aquest cas les cèl·lules, desapareix, mentre que, d’altra banda, la intensitat dins dels sistemes és més gran perquè cal conservar l’energia. Aquesta és la forma de comunicació entre les cèl·lules. Totes les cèl·lules es comuniquen amb patrons ondulatoris específics. S’observen estructures d’interferència específiques, i si les cèl·lules són idèntiques, es diu que tenen el mateix patró de freqüència. Això és com dir, més o menys, que tenen el mateix patró d’interferència. I aquesta també és una forma d’identificació entre elles: cancel·lar la llum entre elles és la millor manera que tenen per comunicar-se perquè creen una cosa semblant a un canal, creen una zona de quietud, o dit d’una altra manera, creen una zona lliure de so entre elles, de manera que qualsevol petita pertorbació que sorgeixi la perceben immediatament com un senyal entre elles. Això que dic no és cap especulació, és el resultat d’una experimentació que s’ha dut a terme en profunditat.

Lo que a ojos de un profano puede pasar por algo profundo en realidad es un galimatías sin significado.

En estos textos es importante saber cual es el público objetivo. Si el contenido es muy técnico sólo será adecuado para especialistas, pero si es demasiado básico puede aburrir a quien ya conozca el tema. Si el lenguaje es serio asustará a los jóvenes, pero si es enrollado despistará a los adultos. Jesús Purroy consigue algo muy difícil: un libro para todos los públicos, escrito con claridad pero abordando temas muy interesantes. Lo recomendaría para adolescentes, interesados o no en la ciencia; los conceptos que aquí se explican deberían formar parte del conocimiento básico de la escuela. Pero yo -que ya no estoy en edad escolar- lo he leído con gran placer y lo he recomendado a todo el mundo -y ha gustado.

Un libro muy bueno. No soy el único que lo piensa, también está de acuerdo la Universidad de Valencia que le otorgó el Premi Europeu de Divulgació Científica «Estudi General».


Extracto:[-]

Las interferencias de las creencias religiosas en el estudio científico:

No és cap secret que les jerarquies eclesiàstiques tenen idees sobre quins camps de recerca són practicables i quins són prohibits. Cada religió té peculiaritats, i no hi ha unanimitat entre elles sobre quins sabers haurien de ser prohibits, però totes marquen límits. En el món cristià es predica contra la recerca amb cèl·lules mare, mentre que aquest tema no fa ni fred ni calor en el judaisme o l’islam. L’islam no prohibeix explícitament la recerca en cap camp de les ciències naturals però, per raons que veurem al darrer capítol i que tenen més a veure amb la política que amb la religió, la pràctica de les ciències sovint és difícil. Com sol passar, els extrems es toquen: una exposició sobre l’evolució al Museu d’Història Natural de Teheran acabava amb uns versos en lloança d’Al·là i un pòster sobre la creació del món imprès a Texas, editat per una organització cristiana.

¿Funcionan las flores de Bach? Veamos un enfoque científico:

No puc entretenir-me aquí a analitzar la consistència lògica del sistema del doctor Bach. Només he posat aquest exemple perquè, al costat de la història de la cafeïna, aclareix el que vol dir «establir el fenomen», i mostra què passa quan es treballa sobre fenòmens que no estan establerts. El paràgraf que he escrit sobre les flors conté una sèrie de fenòmens: les malalties físiques són resultat de l’estat d’ànim; els extractes de flors modifiquen l’estat d’ànim; la rosada conté tota la propietat curativa de la flor; aquesta propietat curativa augmenta quan l’aigua es dilueix; cadascuna de les trenta-sis flors del llibre té la propietat que li atribuïa el doctor Bach; els malalts que han pres aquests remeis han millorat o s’han curat totalment.

Algun d’aquests fenòmens està establert, per bé que en una forma menys categòrica que el que he escrit abans. Per exemple, sabem que l’estat d’ànim influeix en el sistema immune i, de retruc, en la disposició de la gent a patir malalties. També, tothom que hagi regalat o rebut mai un ram sap que les flors influeixen en l’estat d’ànim. De la resta no hi ha cap confirmació acceptable. Tot el que pugui dir algú sobre la rosada, les dilucions i les curacions no ha estat documentat de manera adequada. No és estrany, perquè el doctor Bach en persona aconsellava no barrejar la ciència amb el seu mètode. Aquesta invitació a la ignorància ha passat de xaman en sacerdot a través dels segles, i no va perdre terreny a Occident fins fa quatre dies, històricament parlant. En alguns cercles de la nostra societat encara perdura.

Descartar es habitual en la ciencia:

El bandejament de teories és un criteri infal·lible per a distingir entre la ciència i les pseudociències. Només cal mirar els manuals d’estudi: si el que s’ensenya avui és el mateix que s’ensenyava fa cent anys, no és un curs de ciència. L’astrologia és un saber mil·lenari, però també ho és la física, i els llibres de física canvien cada any. L’herboristeria i la medicina eren germanes en temps remots, i cada any la medicina incorpora productes vegetals a la farmacopea. Els metges descarten més productes que no pas n’accepten, mentre que els herbolaris no han descartat una planta en tota la història de la humanitat.

Cuando las teorías no funcionan, acaban en el mercado:

Ara que, amb diferència, el lloc més interessant on pot anar una teoria quan els experiments l’han desacreditada definitivament és el mercat. Per poc que hi hagi alguna manera de guanyar diners, sempre hi haurà algú disposat a pagar-ne.

A qualsevol farmàcia d’occident es poden trobar braçalets magnètics hereus de la teoria del magnetisme animal que va fer famós Franz Mesmer al final del segle xvm. Les seves cures miraculoses a força de manipular el magnetisme dels seus pacients el van fer ric i famós. A petició de Lluís XVI, un comitè de savis que incloïa Antoine Lavoisier i Benjamin Franklin va certificar que tot plegat no tenia ni cap ni peus. La teoria del magnetisme animal va abandonar el món de la ciència i va anar al mercat.

En la ciencia, claridad:

Valorem que un poeta o un novel·lista tinguin habilitat per jugar amb les diferents maneres de dir les coses. Però quan vols transmetre un coneixement no té cap sentit embolicar-lo en boires. Peter Medawar ho diu amb les paraules exactes: «ningú que tingui alguna cosa original o important a dir s’arriscarà voluntàriament a ser mal interpretat; la gent que escriu enrevessadament no sap escriure o en porta alguna de cap». No cal escriure com un exercici de llengua per a estrangers. El que cal (i és més aviat dit que fet) és expressar-se de tal manera que qualsevol lector atent pugui entendre i valorar el que dius.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *