Germans Miranda. Aaaaaahhh.

octubre 2, 2015

Columna Edicions, 1999. 168 páginas.

Germans Miranda, Aaaaaahhh
Pasíon mensual

Los Hermanos Mirana esconden a una serie de guionistas y otra gente de mal vivir entre lo que se cuentan pesos pesados como Xavier Cassadó, Toni Soler o Albert Om. Puede parecer un libro mediático más, con el agravante de delito de obscenidad pública. Pues no.

La lista de cuentos es la siguiente (uno por mes):

Maniobra combinada
Vasectomia precoç
Mobles
Visions
La meva nòvia de maig
Experiències bolígrafes
Ingràvid
Pasat migdia
Adéu-siau a la carn de bou
Els fruits de la passió
Paper cuixé
Qüestió de sort

Además de que el nivel medio es bastante alto hay algunos cuentos de altura. Qüestió de sort nos cuenta unas navidades surrealistas, Els fruits de la passió es desternillante (¿Saben como puede amar un pepino? El protagonista sí), Visions podría estar firmado por Monzó y La meva nòvia de maig es un cuentazo digno de aparecer en las mejores antologías.

Como se esconden en el anónimato no puedo decir quién es el autor de qué cuento, pero sí les puedo decir que es un libro que merece mejor suerte. Una calidad que merece una reedición (y traducirlo al castellano). Me lo regalaron en su momento, lo he releído, y ha mejorado con los años.


Extracto:[-]

Vaig començar a passejar a la bona de Déu —de les Flors— pel Passeig de Gràcia. El Passeig de Gràcia és un passeig sobre un pla inclinat, de manera que les noies que hi deambulen imprimeixen sobre les seves natges un estat d’ànim especial. Sempre havia estat així, però ara ho era més. Estàvem en guerra i això augmentava l’ànsia de vida. Jo podia morir en qualsevol moment. I també —els bom-bardeigs sobre la ciutat havien començat feia un parell de mesos, el febrer— les noies que passejaven les carreres a les mitges sobre el pla inclinat. Vaig pujar pel Passeig. Les voreres estaven plenes de parades de faves tendres. Eren unes faves estranyes, semblaven molt pensades i millora¬des. O igual és que també els esqueia molt bé estar sobre un pla inclinat. Al final del Passeig, a la font que hi ha als Jardinets, vaig veure una colla de nens banyant-se en pilo¬ta picada. Vaig pensar que la Revolució era maca. Em vaig posar tonto i vaig pensar que la Revolució era una espècie de primavera, un estat de gràcia primaveral que possibili¬tava que els nens fessin el brètol en una font, que ubicava les natges sobre un pla inclinat, que feia que poguessis comprendre la perfecció d’una fava o que sabessis que la vida és formidable perquè després, patam, la dinyes. La Revolució, en fi, era sensacional perquè t’esquerdava el front i obrava el miracle senzill d’aconseguir que pogues¬sis deambular pel carrer amb un val per una nòvia a la butxaca. Em sentia únic i submergit en un procés històric imparable, que rebia el nom de Primavera. Va ser un moment èpic, que va desaparèixer ràpidament: de cop em va venir al pensament la idea que era possible que tot el món, i durant tota la vida, hagi deambulat pel carrer amb un val per una nòvia a la butxaca. Que, potser, una regió molt important de la vida consisteix a passejar pel carrer amb un val per una nòvia a la butxaca. I que tot plegat és un procés històric cruel, injust i imparable, que segueix rebent el nom de Primavera. I, després, estiu. I, després, tardor. I així.

2 comentarios

  • C.Martin octubre 21, 2015en1:32 pm

    Monzó,MoNzó, que te pierde la prisa 🙂 (bórrese esto después de usar)

  • Palimp octubre 22, 2015en9:52 am

    Me pierden tantas cosas …. 😀

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *