Gabriela Keselman y Marcelo Elizalde. Contes esbojarrats de monstres.

mayo 12, 2014

Gabriela Keselman y Marcelo Elizalde, Contes esbojarrats de monstres

Aunque les leo a mis hijos muchos libros para dormir por la noche, pocos merecen aparecer en esta bitácora. Las ilustraciones suelen ser excelentes, pero los textos flojos. En esta ocasión, sin embargo, el contenido está a la altura de las excelentes ilustraciones que van al compás.

Cuatro cuentos diferentes sobre unos monstruos peculiares. Mis preferidos el primero, donde un monstruo cuya casa le desagrada -porque, como debe ser, es oscura y lóbrega- se declara en huelga y decide no asustar más y el segundo, en el que un niño decide tener como mascota algo original ¿Y qué mas original que un monstruo? Unos carteles en la calle y el desfile está asegurado. Con rap incluído.

Nunca unos monstruos asustaron menos. No he encontrado reseñas en ninguna parte.

Calificación: Muy bueno.

Extracto:

Vull una mascota

La meva amiga Lara té un gos. El meu amic Dídac té un gat. I els meus cosins tenen un hàmster. Més ben dit, dos hàmsters. Un per a cadascun.
Un dia se’m va posar al cap que jo també volia tenir alguna mascota.
Però no volia ni un gat ni un gos. I encara menys, un hàmster… ni dos.
El que de debò volia, però de veritat, era tenir un monstre.
Així que em vaig acostar al meu pare i vaig treure el cap per sobre del diari que estava llegint.
—Vull un monstre —li vaig demanar.

—I jo una avioneta, Àlex! —va contestar ell amb un somriure.
Em va acariciar el cap i em va dir que anés a jugar.
Vaig anar a buscar la meva mare. S’estava vestint de pressa per anar a treballar.
—Vull un monstre —li vaig demanar.
—Agafa’l de la nevera, Àlex —va contestar despistada.
Quan es va adonar del que havia dit, es va posar a riure.
—Vull un MONSTRE!!!!!!! —vaig cridar.
—Àlex, vida, això és impossible —van dir els dos al mateix temps.
«Que sí, que és possible», insistia jo. «Que no, que és impossible», repetien ells…
Em van oferir un gos, un gat i un periquito. Després em van oferir un conill, un aneguet i una tortuga. Després uns peixos, unes papallones i unes granotes. Finalment, desesperats, una vaca.

Jo em vaig enfadar molt. Em vaig posar la jaqueta i mentre esperava l’autobús de l’escola em vaig tapar les orelles amb les mans per no sentir-los més. A la tarda, jo seguia fent morros. I ells, xiuxiuejant. Crec que deien alguna cosa d’un camell o d’un goril•la. No n’estic segur. Finalment, es van donar per vençuts. Es van asseure al sofà, molt junts, i em van dir:
—Això és el que farem: buscarem un monstre, i si el trobem, te’l quedes.
Els vaig donar com unes sis abraçades monstruoses.
—Sou genials! —vaig cridar i vaig anar a veure la tele.

Al matí els meus pares van escriure un anunci. Després el van repartir per tot el barri. El van enganxar a les faroles i a les bústies, a les papereres i a l’aparador de la fleca.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *