Carles Cano. Contes d’ahir i de sempre.

mayo 9, 2014

Periféric edicions, 2008. 92 páginas.
Carles Cano, Contes d'ahir i de sempre

Tradición subversiva

Estaba con mis hijos en el parque y comenzó a llover. Nos refugiamos, al igual que otras familias, en la biblioteca cercana, que se llenó inmediatamente. Algo que no le hizo mucha gracia a la bibliotecaria, porque el sacrosanto silencio hizo mutis por el foro. Además de leer unos cuentos con mi hija aproveché para tomar en préstamo un par de libros.

No es el primero que leo de Carles Cano y no será el último, sus cuentos me gustan mucho y los incorporo a mi repertorio paternal y profesional. En este caso recoge diferentes cuentos de la tradición popular y les da la vuelta. El gigante que todo lo mancha descubre que las manchas también pueden tener su utilidad, y la caperucita verde obsesionada con los alimentos orgánicos sufrirá en sus carnes tanto pensamiento políticamente correcto.

Las ilustraciones acompañan muy bien al texto y el resultado es un libro muy recomendable para las bibliotecas de los peques.


Extracto:[-]

Això va anar i era un gegant que vivia en una caseta en mig del bosc. No era una caseta d’aquelles de xocolata amb les parets de torró, la teulada de galetes i les finestres i la porta de caramel, no. Era una caseta de troncs i punt. Més bé desastrada i amb poca traça. I és que el que l’havia construït, el mateix gegant, era la persona més desastrada i pocatraça que us pugueu imaginar. Per acabar-ho d’adobar sempre anava ple de taques de cap a peus, de dalt a baix i de costat a costat, és a dir tot ell en tota la seua extensió o superfície. I la cosa pitjor és que no només ell anava ple de taques sinó que, qualsevol cosa o persona que estiguera al seu costat, acabava de la mateixa forma.


Del número 13 del carrer dels ametllers, d’una vivenda unifamiliar fabricada amb les més modernes tècniques d’aprofitament ecològic i d’estalvi d’energia, va eixir una xiqueta vestida d’una forma un tant curiosa: tota la seua roba era fabricada amb fibres naturals: seda, cotó i lli; portava per damunt una capa de llana verda amb una caputxa que no es llevava ni en estiu ni en hivern, mira si era animal! I per això tothom li deia la Caputxeta verda.
Aquell dia havia de complir l’encàrrèc que li havia fet sa mare, portar-li unes provisions a la seua iaia que vivia en una caseta enmig del bosc i que sempre estava malalta pel seu nefast costum d’atipar-se amb botifarres, llonganisses i tota classe de menjars greixosos i folrats de colesterol. En la cistella portava galetes integrals de fibra, maduixes, peres i verdures de cultiu biològic, mel d’una granja artesa-nal i melmelades sense conservants ni colorants.

No hay comentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *