Sergi Pàmies. Si menges una llimona sense fer ganyotes.

noviembre 26, 2012

Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes

Lo tenía pendiente desde que salió, y al final lo he leído en formato electrónico. Un libro que incluye los siguientes cuentos:

L’altra Vida
La Nostra Guerra
Com Dues Gotes D’aigua
Monovolum
Sang De La Nostra Sang
Brindis
El Pou
Convalescència
El Joc
Experiment
Ficció
La Vida Dolça
Una Fotografia
Destinataris
Oh, Verd Avet
Escabetx
El Viatge
El Desenllaç
L’excursió
Precisament Parlàvem De Tu

Y con el que me ha pasado lo habitual con este autor, tiene cuentos que me gustan mucho y otros que me dejan completamente indiferente. Así, después del ejercicio metaliterario con un claro mensaje de La nostra guerra, de brillante factura y muy emotivo, nos encontramos con Com dues gotes d’aigua que me parece más propio de un principiante sin temas que de alguien de la talla de Pàmies.

Pero vamos, que tiene cuentos muy buenos, como en todos sus libros, y no se puede dejar escapar. Aquí lo comentan en extenso: Si te comes un limón sin hacer muecas, y en los comentarios se ve que la gente también discrepa sobre qué cuentos son los mejores.

Calificación: En promedio, bueno.

Extracto:
EL POU

El xarlatà predica davant del pou. «Qui s’hi llanci de cap», diu, «serà feliç». Els que ens aturem a escoltar-lo refrenem la curiositat amb un posat incrèdul. Estem atents, però. D’una banda, perquè l’home sap fer-se escoltar i, de l’altra, perquè no tenim res millor a fer. A diferència d’altres pous, aquest es va fer popular quan, amb l’ajut d’una megafonia sensacionalista, el xarlatà va començar a anunciar-lo com si fos una atracció de fira. No cobra entrada, només demana la voluntat. Després de setmanes de pensar-hi molt, un dia m’hi llanço. Abans li pago el que em sembla just a canvi de sentir-li dir «seràs feliç», així, sense donar detalls. En un primer moment, l’excitació m’impedeix experimentar res especial. Caic, això sí que ho noto, i també percebo que el pou és molt fosc, i que el forat pel qual he entrat s’allunya ràpidament. Sense veure-m’hi gens, sento que l’obscuritat s’eixampla i que, encara que no en tinc cap prova, no estic sol. Crido. Torno a cridar. Com que ningú no respon, dedueixo que els altres també criden i que no els sento perquè cadascú deu cridar per a ell mateix. Caic. I encara caic més. No m’hauria imaginat mai que seria un pou sense fons. Però, quan em va temptar perquè m’hi llancés, el xarlatà no va especificar res, només va dir que, si ho feia, seria feliç. I el cert és que, mentre em precipito cap a una tenebra encara més intensa que la de fa una estona -o de fa mesos, o de fa anys, ara no té importància-, acompanyat per altres éssers que només intueixo, potser sí que sóc més feliç que no era abans. Però fa de mal dir perquè d’abans no me’n recordo, tu.

2 comentarios

  • Josep noviembre 28, 2012en1:35 am

    Bon llibre i bon autor.

  • Palimp noviembre 30, 2012en1:50 pm

    Cierto.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *